Començada la segona volta, un balanç provisional d’aquesta Lliga 2009-2010.

El Barça és el millor (en això no hi ha debat), però no juga millor que el Barça de la temporada anterior, dubtaria a afirmar que jugui igual i potser gosaria dir que ha baixat lleugerament de nivell. No per les estadístiques (no me’n refio), sinó per visionar els partits i comparar-los. Resultat:

L’atac per la banda dreta és menys esmolat perquè Messi tendeix a desplaçar-se més cap al centre i les seves triangulacions trenca-defenses amb Alves de la temporada anterior són menys freqüents. L’atac per la banda esquerra és el principal damnificat per l’estat de forma d’Henry, però afortunadament per al Barça ha aparegut Pedro per assistir un equip que necessita obrir les dues bandes per habilitar espais per a Ibrahimovic i també per a Messi.

Al mig del camp, el recital d’Iniesta i Xavi segueix sent antològic, Keita ha crescut integrant-se perfectament a l’esquema (i a Guardiola), Busquets segueix fent passos en silenci per convertir-se en el futur referent al mig del camp blaugrana, i Touré bascula entre la projecció i un paper secundari amb les seves declaracions inoportunes.

I a la defensa s’està patint l’estratègia d’alguns equips de pressionar la sortida de la pilota, però és un patiment més en la fluïdesa en el joc que en els resultats. I quan realment la pressió amenaça la porteria blaugrana, Valdés segueix brillant, ha millorat en les sortides i quan la juga amb el peu tria millor.

En síntesi, és la davantera el que no flueix com l’any passat, i caldrà esperar que es consolidi el nou model atacant, amb l’adaptació d’Ibrahimovic, la recuperació de la banda esquerra i l’aportació atacant –com a Valladolid- de Dani Alves. És lògic: el principal canvi va afectar aquesta línia, i substituir Eto'o per Ibrahimovic implica un canvi de model atacant i defensiu. Si Guardiola aconsegueix consolidar-lo a curt termini, el Barça podrà tornar a oferir setmanalment el memorable nivell de la temporada anterior.

De moment, encara que aquest nivell l’ofereix amb dosis generoses, quan l’eficàcia golejadora baixa com al Molinón resulta incòmode recordar que un any enrere l’equip resolia aquests partits amb inqüestionable contundència.