Al’ombra de la llum d’un titular, indefectiblement parcial i necessàriament sintètic (però no pas per això incorrecte) s’hi amaga una realitat una mica més complexa, farcida de peròs, de malgrats i de tot tipus de matisos. Per això les notícies no s’acaben en les lletres grosses. Tanmateix, quan els lectors arribem al capdavall d’un text no es pot pas dir que siguem al final de l’article sinó que en aquest punt és on s’enllaça l’exposició del periodista amb la nostra interpretació reflexiva. Un cas: ahir llegíem en aquest mateix diari una informació sobre les reticències dels catalans a l’atur a canviar de ciutat o de comarca per trobar feina. Un estudi realitzat per una empresa de treball temporal conclou que els més predisposats a fer els quilòmetres que calgui són els homes, les persones immigrants i els joves (ser mascle, nouvingut i tenir menys de trenta anys deu ser la pera), mentre que les dones integren el col·lectiu més geogràficament immobilista, perquè han de portar el pes de la llar. Exposada així, sense matisos, la situació ens aboca a dos tipus de reflexions radicals.

La primera, la políticament correcta: cal que els poders públics afavoreixin la conciliació laboral i familiar per tal que la dona no vegi frustrades les aspiracions professionals. La segona, la políticament incorrecta: la dona es queixa de discriminació quan a l’hora de treballar sempre posa la família per davant de la feina i, per tant, és menys productiva. Naturalment, les conclusions extremes sempre ignoren la realitat: el problema és que a la nostra societat encara tenim interioritzat que a casa la dona controla i l’home, com a màxim, ajuda. Una anormalitat que cada cop discuteixen menys elles, submises o bé convençudes que és picar ferro fred, i que ni els homes més conscienciats denunciem gaire alt, no fos cas que algú ens agafi la paraula i ens toqués fregar.