S’aixequi l’estora que s’aixequi, a sota sempre hi acaba apareixent el finançament dels partits polítics. Els lladres més eficaços del sistema actual sempre han comptat, d’una manera o altra, amb la cobertura del fet que, qui més qui menys, tothom pensa que hi ha un flux constant de diners opacs cap a les sigles que dirigeixen les nostres institucions. El mateix Luis Roldán ho va explicar al seu judici: ell va decidir, únicament, quedar-se una part de les comissions, no pas si n’hi havia d’haver o no.

La causa principal d’aquest enrenou sinistre és que les campanyes electorals són caríssimes. Astronòmiques. No hi ha cap multinacional –ni la Coca-Cola– que pugui empaperar durant quinze dies fins l’últim poble del país; amb tanques, falques i anuncis a la premsa nacional i comarcal. Això, a més de contractar tota mena de serveis per muntar i omplir els actes de campanya. A més, un cop allà, cal repartir banderetes i entrepans perquè als militants se’ls noti l’entusiasme als blocs electorals de la tele pública. Total, una despesa sense relació amb les quotes dels afiliats ni amb els ajuts que puguin rebre de forma transparent.

La paradoxa és que la solució a tot aquest embolic subterrani seria molt senzilla. Només cal reduir la durada de les campanyes i limitar els espais on els partits poden fer propaganda. A França, per exemple, només hi ha cartells –un per partit– davant d’alguns edificis públics i els mítings són escassos perquè les televisions els consideren poc interessants des del punt de vista informatiu. A canvi, els candidats ho donen tot en debats cara a cara o posen en joc la solidesa dels seus arguments en entrevistes enfront de tres o quatre periodistes. I tot i això encara hi ha hagut escàndols.

Seria fàcil arreglar-ho. Però és impossible perquè, justament, ho haurien de solucionar els mateixos partits.