La primera prova que va servir per implicar cinc bombers catalans en l’assassinat d’un gendarme francès va ser la denúncia d’un testimoni. Segons aquest valuós col·laborador de la justícia, els sospitosos feien fila de ser espanyols però “parlaven una altra cosa”. La segona prova que va confirmar la primera va ser la declaració de l’únic presumpte etarra detingut, que va identificar els cinc bombers com a companys d’armes i assassinat. La policia francesa hi va caure de quatre grapes o més i, sense més ni més, es va decidir a amargar la vida a cinc innocents. Perquè eren espanyols que no el parlaven, l’espanyol, i perquè un acusat pretenia guanyar temps fent-los-el perdre a ells.

La història és molt bèstia. I encara n’és més quan les autoritats franceses van haver de reconèixer que l’havien estacada. Les declaracions d’un funcionari van ser d’antologia. “Hi havia una investigació –va venir a dir– i ara continua per uns altres camins”. Els camins de l’Estat francès són inescrutables. Si fos per ell, els bombers catalans encara serien denunciats per allà on passessin. Més val que no hi tornin, a França, per una temporada. Aquesta història té moltes moralitats. Totes fan una certa impressió i una certa por. D’entrada, els francesos saben que algú amb cara de belga pot parlar francès o neerlandès i que algú que sembli espanyol, si no parla espanyol, pot ser un terrorista.