El govern espanyol té, en relació amb Catalunya, una política ja ben coneguda: primer, prometre unes inversions i anunciar-les a so de bombo i platerets; i després no complir-les o complir-les a terços i de mala gana amb diversos pretextos. Ara l’excusa és la crisi. A finals del 2005, el ministeri de Foment va comprometre unes inversions de més de 2.600 milions d’euros en diverses infraestructures amb l’horitzó de l’any 2012. Doncs bé, quan només falten dos anys perquè expiri el termini, resulta que només s’ha licitat el 33% de les obres previstes. No sembla que els terminis acordats es puguin complir, tret que l’administració espanyola faci un esforç titànic. Això no sembla gaire probable, considerant que hi ha altres territoris espanyols més pendents del que es fa a Catalunya, per queixar-se de suposat tracte de favor, que no pas del que els queda per fer a ells.

La lentitud amb què el govern espanyol licita les obres d’infraestructures a Catalunya contrasta, per cert, amb la rapidesa amb què ho fa en altres territoris, però aquesta no és la qüestió. Durant molts anys Catalunya, un dels motors econòmics principals de l’Estat, s’ha queixat que la manca d’infraestructures estava escanyant el seu desenvolupament. Ara hi ha una crisi econòmica d’importància i l’Estat espanyol podria contribuir a la reactivació impulsant totes les obres pendents perquè, un cop superat el mal moment, Catalunya estigui en bones condicions per competir. Doncs bé: tampoc aquest argument sembla que té cap efecte sobre el ministeri de Foment. Està molt bé prometre obres i grans inversions, però si els programes no es compleixen les promeses es transformen en una burla.

Aquesta conducta del ministeri contrasta amb la del departament d’Obres Públiques, que registra una realització del 76% de la inversió prevista i compromesa. D’acord que el finançament es fa amb el peatge a l’ombra, pel qual el govern pagarà una quota a la constructora quan l’obra entri en servei. Però el que percep el ciutadà és que està complint els seus compromisos. Tota una demostració que Catalunya funciona millor quan es governa des del propi territori.