Els responsables no són tots a l’altre costat de l’Atlàntic o tot just creuar el canal de la Mànega, ni estan reunits en un despatx decidint fosques conspiracions contra objectius concrets. Aquells que provoquen o faciliten atacs dels mercats contra països febles no cal buscar-los gaire lluny. Actituds i manifestacions d’experts, analistes, mitjans de comunicació i polítics inconscients o temeraris fan la feina bruta i les agències de ràting rematen i claven la puntilla al toro ferit. En tot cas, l’informe de l’empresa de qualificació de riscos arriba al final del procés i no a l’inici. S’han d’haver produït molts circumstàncies abans que es produeixi una recomanació negativa i es rebaixi la nota d’un país o un altre, d’una empresa o una altra.

Són tot un seguit de factors els que confirmen la imatge i la credibilitat d’un país. L’actuació del govern hi incideix de forma determinant, però hi ha altres influències menys controlables. Primer de tot, els fonaments de l’estructura econòmica consisteixen en un teixit empresarial competitiu i modern, amb capacitat d’innovar i de tenir un paper rellevant als principals mercats del món. Amb aquesta premissa assolida, ja poden venir recessions i canvis de cicle, que l’edifici, malgrat que trontolli una mica, no caurà a trossos. I si les empreses aguanten el cop, les finances de l’Estat tampoc no en sortiran malparades ni caldrà aplicar mesures desesperades per corregir el dèficit públic i l’endeutament. A partir d’aquí, la resta d’elements poden condicionar però no decidir.

La manera de fer oposició per part de les forces polítiques contribueix a millorar o deteriorar la imatge, fins al punt que mesures anticrisi considerades encertades per part dels organismes internacionals poden resultar innòcues. Els mecanismes d’influència dels partits, via analistes, experts i mitjans diversos es poden convertir en poderoses armes de destrucció massiva contra qualsevol intent del govern de fer bé les coses. El consens, o fins i tot un hipotètic pacte d’Estat, actua com a eficaç cuirassa contra qualsevol atac exterior. I aquí arriben els mercats i les agències de ràting. Les seves decisions semblen sovint tan desproporcionades que la Unió Europea està ultimant el disseny d’una regulació específica i la creació d’una entitat pròpia per trencar l’oligopoli dels Estats Units amb Moody’s, Fitch i Standard & Poor’s. La parcialitat d’aquestes agències queda palesa amb només una dada: el principal accionista de Moody’s és Warren Buffett, un dels homes més rics del món, que ha construït el seu imperi a base d’especular en els mercats financers. Així, s’entenen rebaixes de qualificacions injustificades.

El prestigiós economista alemany Michael Burda ha denunciat que Fitch hagi rebaixat el ràting d’Espanya tot i haver aprovat un dur pla d’ajust per corregir el dèficit. “Això no fa més que aguditzar la crisi”, ha lamentat. Dit això, en el cas espanyol no n’hi ha prou de criticar les agències i l’oposició. S’ha de recuperar la credibilitat basant-se en el lideratge i la definició d’una política creïble i rigorosa, sense vacil·lacions ni anades i vingudes. El president actual s’ha demostrat incapaç de fer-ho. Que un altre tingui més sort! n