Avui no seré el més popular de la festa. Però des de la distància sideral, he d’admetre una certa, només certa, comprensió per la grollera resposta de José María Aznar als estudiants que l’increpaven durant una conferencia a la Universitat d’Oviedo. De fet, la meva empatia s’alinea amb tots els personatges públics, siguin del color que siguin, que sovint han de passar pel calvari d’una pluja d’invectives sense dret de rèplica.

La llista l’encapçalen de llarg els polítics, objecte preferent d’insults, escridassades, llançament d’ous o atacs personals, només pel fet d’ostentar un càrrec o defensar una idea. Es comença amb les paraules i es pot acabar llançant una sabata contra el president dels Estats Units o esclafant la cara del primer ministre italià amb un souvenir. Tot plegat amb la comprensió hipòcrita d’alguns que com a argument fonamental apunten que aguantar això va amb el sou, o, de manera més nostrada, que qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

De fet la llista dels que han resistit estoicament la cascada de desqualificacions és molt més llarga que no pas els que van decidir plantar cara als brètols. Però hi ha alguns exemples memorables del contrari, com ara la ruixada que el president Jordi Pujol va clavar a un manifestant que l’increpava. En canvi, amb altres companys periodistes, vam patir una pluja de rocs que un grapat de ximples van llançar contra l’helicòpter de la comitiva presidencial en plena campanya contra el polèmic pla de residus. En aquest cas les conseqüències haurien pogut ser tràgiques perquè un dels projectils va impactar en les aspes de l’aparell i el va espatllar. Curiosament, tot i que el tema va arribar al jutjat, com a mínim a mi mai ningú em va cridar per declarar, i tot plegat va acabar com el rosari de l’aurora.

D’aquesta experiència pot venir la meva simpatia per les víctimes d’aquesta sui generis interpretació de la llibertat d’expressió versió cop de roc o crit d’“assassí”. La covardia dels que s’amaguen per atacar impunement l’indefens és directament proporcional a la migradesa dels seus arguments. Ni tan sols en el debat polític hi val tot, perquè les paraules no són innòcues i tenim massa exemples de foteses que van acabar amb tragèdies per no provocar la història.