És ben cert que el sòl de l’infern és empedrat de les millors intencions. Ha estat molt comentat en els últims dies l’episodi protagonitzat pel senyor Miguel Ángel Martín, gerent de l’Institut Metropolità del Taxi i membre de l’executiva del PSC, que en el seu Facebook es va referir grollerament a la directora de TV3, senyora Mònica Terribas, amb un insult que ja ha estat prou comentat i que per tant ens estalviarem de tornar a reproduir. L’insult en qüestió venia a tomb de l’entrevista que Terribas va fer al president Montilla dimarts passat a la nit, i que a Martín es veu que no li va agradar. En canvi, sí que devien ser del seu gust les respostes de Montilla, perquè Martín, amb una exaltació commovedora, el qualificava d’IMMENS, així, en majúscules.

Com que els epítets que va dedicar a Terribas eren de tota una altra naturalesa –tot i que no menys estentoris– i van aixecar una certa polseguera, el senyor Martín va trobar oportú excusar-se públicament amb la directora de la Televisió de Catalunya. Ho va fer mitjançant una carta al director publicada divendres passat al diari La Vanguardia, que ofereix un magnífic exemple de com l’intent de compondre un esguerro pot acabar conduint a la calamitat sense pal·liatius.

Després d’una breu introducció en què expressa la voluntat de disculpar-se amb Terribas i admet haver “comès un greu error en referir-me a la seva persona en els termes amb què [sic] ho vaig fer”, Martín obre un segon paràgraf en què es mostra comprensiu: “Entenc que per a ella no hi ha cap excusa, certament és així. Entenc també que pensi que aquesta disculpa arriba tard i que és fruit de la magnitud que ha adquirit”. Arribats a aquest punt, és lícit preguntar-se, per què l’autor del text no ho aclareix, què és el que ha adquirit magnitud: la disculpa? L’excusa? Mònica Terribas? A continuació, però, assistim a un esclat de lucidesa que ens fa oblidar qualsevol dubte anterior: “[...] volia que sabés que les meves expressions, del tot fora de lloc i totalment recriminables, no van ser fruit d’una reflexió premeditada”.

És un autèntic consol. El senyor Martín (que, pel que veiem, té tendència a considerar que les coses sempre “són fruit” d’unes altres, com si fóssim a l’hort) no insulta el personal com a conseqüència de cap “reflexió premeditada”. És que per un moment ens l’havíem imaginat en l’actitud d’El pensador de Rodin, madurant llargament un exabrupte tavernari per plasmar-lo a continuació en el mur del seu Facebook, a manera d’ofrena al progrés de la humanitat. Però ell mateix té la bondat d’aclarir-nos que no és així, sinó que més aviat insulta a causa d’algun impuls que no ha sabut contenir. L’entusiasme, ja se sap, comporta de vegades alguna derrapada.

Tanmateix, Martín té el bon gust de reservar el més gustós per al final. Explica una amena història sobre Facebook i la privadesa que, tanmateix, segons ell mateix, “no justifica la incorrecció de les expressions, però sí que delimita que la meva voluntat no era, ni molt menys, que arribés al seu coneixement i per tant ofendre-la [...]”. Deixant de banda els problemes semàntics i de concordança gramatical que presenta la frase, entenem que, d’acord amb el pensament martinià, el problema no es troba tant en l’insult com en el fet que l’insultat se n’assabenti. Hi ha qui va per presentar unes disculpes i el que li acaba sortint és un autoretrat. Immens, no cal dir-ho.