Bancaja era una entitat valenciana intervinguda pel PP fins a les costures. No és estrany, doncs, que fa un parell d’anys el òrgans de govern proposessin que el nom de l’entitat, abans en bilingüe, fos només Bancaja. “És que Bancaixa té ressonàncies contraproduents”. No cal dir-ho, ressonàncies catalanes, que a Espanya són tan i tan castigades, malgrat que en gallec caja també sigui caixa. Així, l’antiga Caixa d’Estalvis de València va passar a ser Bancaja. I de Bancaja, a Caja de Madrid.

És el procés natural de les coses al País Valencià. Aquests dies la cúpula directiva de Bancaja ha fet públic que es deixa absorbir per Caja Madrid, en dues etapes. La primera és una “fusió freda” i, com que no hi ha freda sense calenta, la segona serà definitivament ardent. Quina història més bèstia. És la història de l’anticatalanisme al País Valencià, un recurs per justificar, amb folklore agressiu, l’absorció espanyolista. Els impositors, no cal dir-ho, han dit amén. Només cal parar-se un segon a pensar què hauria passat si l’absorbent hagués estat La Caixa. Protestes, manifestacions i agressions.

Ara ningú ha dit ni piu. Tret del PSOE de Madrid, que ha demanat que a la capital no només hi hagi la seu operativa de l’entitat resultant, sinó també la social, que es quedava a València per allò del folklore. Pel que fa al PSPV-PSOE, ha acatat la sentència. La mare que els ha fet!