Ahir va entrar al Parlament el projecte de llei sobre els centres de culte, amb una novetat respecte al text que havia presentat el govern: els ajuntaments no tindran l’obligació de reservar terreny per a esglésies, sinagogues ni mesquites. La versió inicial de la proposta era que els 915 municipis de Catalunya les incloguessin en els seus plans urbanístics. Ara es fa marxa enrere en l’obligació, però es manté la intenció. L’objectiu, clarament, és facilitar que les noves mesquites –l’islam és la religió amb més creixement a Catalunya– no acabin construint-se en llocs degradats, marginals o insalubres. Més encara: que els oratoris musulmans no siguin motiu de disputa amb els veïns autòctons. En aquest context, és un bon projecte de llei. A Catalunya, cal trencar alguns tabús sobre la religió. Per tradició –i per imposició durant molts segles–, aquí sempre hem associat la fe amb el catolicisme. Però la realitat ja no respon a aquest esquema històric.

Els nous catalans són totalment aliens al pes de la Inquisició, la persecució de jueus i moriscos o les escoles religioses del franquisme. Per això, avui encara, el debat públic és entre laics i catòlics, i l’administració fins ara ha afavorit un costat o l’altre depenent de si governava la dreta o l’esquerra. Però la realitat del carrer és avui un trencadís de creences. Fins al punt que un terç dels centres de culte són d’altres religions, especialment la musulmana i l’evangèlica. Davant d’aquesta realitat, ¿convé regular, assegurar o, fins i tot, finançar en part les mesquites? Tant de bo que no fos necessari, però si això va acompanyat d’un control sanitari, de sorolls i, fins i tot, dels missatges que es difonen en aquests centres, doncs sí. És millor que la Generalitat i els ajuntaments assegurin els drets religiosos de tothom –i a canvi exigeixin responsabilitat als imams– que no pas que les mesquites es construeixin en la marginalitat i amb diners procedents d’Aràbia Saudita.