L’èxit d’audiència que està tenint la nova TVE-1 sense publicitat ha fet aparèixer algunes veus que des de Catalunya demanen que la mesura s’estengui a televisions autonòmiques com TV3. Es tracta d’un èxit conjuntural, un miratge que fàcilment pot evaporar-se, perquè la desaparició de la publicitat de la televisió pública genera molts dubtes sobre la seva viabilitat econòmica, lligada de peus i mans al finançament governamental, i sobre la seva capacitat de competir amb les grans cadenes privades.

A TV3 hi ha molta gent que li té ganes, i ara hi ha un bona conjuntura per trobar arguments per debilitar-la. Les peticions de suprimir la publicitat vénen sobretot de sectors empresarials, tot i que també s’ha sentit alguna veu del món polític, ara com ara marginal. La pressió més forta ve d’aquells grups privats de comunicació que volen expulsar TV3 de les posicions de liderat per ocupar el seu espai i arrabassar-li l’audiència. El Parlament ja va debatre l’any 2005 el finançament de la CCMA i es va acordar per àmplia majoria mantenir el doble finançament públic i privat. Els arguments que serveixen per justificar la supressió de publicitat a TVE no són aplicables al mapa televisiu català perquè aquí no hi ha una alternativa privada amb la mateixa implantació territorial i nivell d’audiència que la televisió pública catalana. No fa la competència a ningú, ni hi ha cap altre cadena que tingui com a prioritat la difusió de la llengua i la cultura catalanes, que és un dels motius fundacionals de TV3, encara avui plenament vigent i necessari.

La pressió dels grups privats pot animar certs sectors polítics a apuntar-se a les peticions de supressió de la publicitat. Fins ara les veus que s’han sentit ho han fet tímidament, disfressant de liberalisme el seu espanyolisme perquè en el fons, el que molesta de TV3 no és que sigui pública, sinó catalana i de qualitat.