El debat, roent, sobre els drets dels immigrants, les consultes sobiranistes, la mateixa apel·lació al dret a decidir... són qüestions ben vives que descansen sobre un principi elemental. Qui té aquests drets? Qui pot decidir? Qui pot votar? Qui, en definitiva i en el nostre cas, és català? En qualsevol país homologable –és a dir, en qualsevol país que hagi pres forma d’Estat– la qüestió és purament administrativa. És espanyol –o francès, o txec, o nord-americà– qui en té la nacionalitat. I la nacionalitat s’obté complint uns requisits i permet una documentació que ho avala: una cèdula d’identitat, un permís de conduir o un passaport. Després hi ha la sensibilitat, el romanticisme, la manipulació... Aquell no se sent francès perquè és bretó. Aquell altre se sent més alemany que ningú. Aquell, finalment, considera que els socialistes són uns traïdors perquè no són prou espanyols.

Hi ha gent que menysvalora aquestes qüestions. Hereus tardans de l’esperantisme o falsos cosmopolites, se senten i es proclamen “ciutadans del món”, més enllà de qualsevol altra adscripció i tràmit administratius. O ciutadans d’enlloc. O naturals del planeta Venus. Però, paradoxalment, fan totes aquestes proclames des de la comoditat que dóna posseir aquests documents tan preuats. Que li diguin a un sensepapers que es juga la vida travessant en una pastera l’Estret que no es preocupi per aquestes foteses identitàries o administratives. El món real viu sobre adscripcions nacionals –estatals– i qualsevol dret individual es justifica sobre una identitat col·lectiva. Sembla que dir això és descobrir la sopa d’all. Però hi ha gent a Catalunya que o fa trampa o encara menja carn crua. Segons afirmen alguns, el “debat identitari” és fals i no interessa a ningú. En tot cas, no els interessa a ells que es faci en contra de les seves creences nacionals.

Aquest és un país anòmal. Un país que es pot arribar a sentir nació però on encara i fins ara una majoria dels habitants consideren que, per continuar sent-ne, no cal tenir un Estat propi. Un país que se sustenta sobre equilibris demogràfics, culturals i lingüístics precaris. Un país amb uns senyals que el delimiten que poden esvair-se. Que no ho han fet encara per pur miracle després d’etapes històriques llargues i hostils. Per això, sovint, s’accepta la ficció pactada com la solució transitòria del problema. I des d’aquestes premisses s’entén la proclama i divisa del president Josep Tarradellas quan va tornar de l’exili: “Ciutadans de Catalunya!”. Dir exactament això comportava una fórmula enganyosa i transaccional que evitava problemes. Que eludia el debat, potser contraproduent, de definir qui era i qui no català. Aquestes etiquetes, a més, es poden girar contra qui les considera necessàries i normals. Els que reparteixen cèdules d’identitat són sovint uns miserables. “Jo sóc més català que tu” o “Jo sóc més espanyol que aquell” equivalen a dir “Tu ets un traïdor o tu no tens els mateixos drets que jo”. Per tant, a Catalunya, en un context i una realitat sempre excessivament complicats, s’eviten.

Però, atenció, a Espanya les proclames són sentimentals o políticament interessades, però sempre estan supeditades a un fet. És espanyol qui en té la nacionalitat, li agradi o no, i, per tant, el DNI i el passaport. Com en qualsevol altre lloc civilitzat del món. De nou a Catalunya: i en aquest país qui és català? La realitat administrativa –la realitat, és a dir, la que dóna drets polítics, dret a la ciutadania– assenyala que català és tot aquell ciutadà de nacionalitat espanyola empadronat en algun municipi de Catalunya. Sigui català o berber. Se senti espanyol o tibetà. En realitat, doncs, i com aviat determinarà el Tribunal Constitucional, ser català és una circumstància de veïnatge administratiu. No comporta cap altra consideració legal. I també per tant, el concepte “poble català” no passa de ser una declaració de bones intencions. A França no existeix aquest “poble català”. Així ho han determinat els seus tribunals. No hi ha un “poble cors”, tot i que hi hagi una illa carregada de gent que se’n senti.

La realitat jurídica, doncs, marca unes pautes. Que poden no agradar a molta gent. És català aquell ciutadà espanyol que viu a Catalunya. I té dret a votar si s’hi empadrona. I si el mes que ve se’n va a la Rioja i ho fa allà, serà riojà. Sense sentimentalismes ni falsos eufemismes, un “ciutadà de Catalunya” és un espanyol que viu a Catalunya. Però, fora del fet estrictament administratiu un català és una altra cosa. Català és, senzillament, qui se’n sent. Visqui a Catalunya o visqui al Perú. Hagi nascut a Tortosa o a Londres. Si català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, totes les persones que se’n senten i que viuen i treballen a Nova York no ho són. I això és una barbaritat. Potser, doncs, caldria deixar-ho així. Ciutadà de Catalunya és aquell espanyol –o comunitari– que viu i treballa –o no– a Catalunya i que gaudeix dels drets que se’n deriven. Català és, senzillament, qui se’n sent. Qui vol ser-ho. I ningú té dret a excloure’n ningú. Fins que arribi un dia, com passa allà on hi ha una certa normalitat, que català sigui aquell que administrativament hi tingui dret. Sense donar a aquest fet ni més ni menys importància que la que li donen ara mateix en qualsevol altre punt del món. Amb els sentiments i els perills a banda.