Arguiñano
Fa uns dies, l’encantador Karlos Arguiñano, mentre cuinava davant les càmeres de Tele-5, va mostrar el regal d’un admirador: unes gegantines llimones vingudes del sud, si no m’equivoco de Jaén. El remitent: carrer División Azul. Sí, aquests noms encara existeixen. L’home dels fogons, amb aquella gràcia seva tan suculenta i perfumada, va mostrar-se encantat perquè el seu pare, va dir, també va anar a la División Azul, que per als despistats despistats direm que va reunir un grapat de voluntaris espanyols per lluitar al costat dels nazis al front rus. ¿Us imagineu que un cuiner mediàtic alemany confessés alegrement que és fill d’un progenitor que va pertànyer, per exemple, a les SS? T.S. Eliot va batejar el 1944 l’absència de consciència històrica com a “provincianisme del temps”. Desconec l’evolució posterior del pare de l’Arguiñano, que potser, com el novel·lista Luis Rosales, va tornar de l’experiència amb les idees canviades, però que el fill se’n mostri orgullós sense matisos no em deixa de sorprendre. A la lleugeresa de l’Arguiñano també li podríem dedicar altres paraules menys subtils que les d’Eliot. Amb tots els respectes pel seu pare, la División Azul hauria de seguir sent antipatiquíssima per a ell i per a tothom.

Més tele
I ja que parlem de tele i d’història, no em puc resistir a esmentar el cas d’Eduard Rifà, pioner de la petita pantalla a Catalunya. Per gentilesa dels seus néts Molàs-Rifà, aquesta setmana he rebut a casa un exemplar dels seus articles aplegats el 1938 en una edició de bibliòfil amb pròleg de Tomàs Roig i Llop, el pare de Montserrat Roig (per cert, no us perdeu, al Brossa Espai Escènic, l’escenificació dels articles que l’autora va publicar a l’AVUI). Tornem a Rifà, que segons Roig i Llop era un “poeta de l’acció”, un d’aquells “éssers dinàmics, sencers, cavallers de l’ideal sense quixotismes balders”. I quin era l’ideal? Fer una televisió de Catalunya. Francesc Canosa ho narra amb empatia al llibre República TV (Ed. Duxelm). I atenció, estem parlant dels anys 30 del segle passat! Primer els recels del govern de Madrid i després la guerra i el franquisme van frustrar l’empenta d’aquella televisió naixent. L’èpica televisiva de Rifà va ser reemplaçada per l’èpica militar de la División Azul. I així ens ha anat.

Seduir l’enemic
Passats trenta-cinc anys de democràcia, a aquest país li està costant tornar a agafar la velocitat de creuer. Som de maduració lenta, per no dir poruga. Però darrerament hem entrat en un cicle desinhibit, en què els talents comencen a destapar-se. És el que va passar al primer terç del segle XX amb els Rifà i una llarguíssima llista d’intel·lectuals, científics, pedagogs i artistes. Salvador Sunyer té més raó que un sant quan diu que aquest país només ha anat endavant quan hi ha tingut al darrere un projecte cultural de pes... Però com deia, tornem a agafar embranzida, amb la diferència a favor nostre que avui no patim l’extrema conflictivitat ideològica i social de fa una centúria. Només resta com a rèmora, com una nosa molesta, el fre que ens posa Espanya, una llosa fiscalitzadora que no ens deixa enlairar-nos, ni a l’aeroport ni enlloc. Són pocs els que dubten que cal deixar anar llast, més llast, molt llast. Fins i tot el sentimental Joan Laporta ha seduït el cínic Pedro J. Ramírez. Això no és un joc d’ingenus. Preparem-nos per veure’n de més grosses.

Churchill
Estaran a l’altura d’aquesta embranzida els nostres líders? La història la fem entre tots, sí, però, com molt bé deia des d’Oxford el genial historiador de les idees Isaiah Berlin, cal posar-hi algú al davant. Ell admirava Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt. A Churchill el veia com un home d’idees sòlides, arrelades en el passat, en els grans valors de la democràcia i la tradició, un home concentrat cap endins, historicista. Roosevelt el feia espontani, optimista, imaginatiu, empíric, impregnat de les idees de progrés social, amb la mirada posada en el futur. El nostre Churchill ha estat Jordi Pujol, i el nostre Roosevelt, Pasqual Maragall. A tots dos els va seguir el país, però l’un i l’altre es van quedar a mitges. I els nous líders? Deixem l’alcalde Jordi Hereu i la seva mimètica, per no dir desesperada, ocurrència olímpica. A part d’ell, amb experiència de govern només tenim Montilla, un home disciplinat, gestor hàbil, que sobretot parla poc i administra bé els seus silencis, com l’entranyable Mr. Gardener, aquell president de ficció dels EUA encarnat el 1979 per Peter Sellers en la seva darrera pel·lícula. Com el Montilla de Polònia, però millor. A falta d’un Isaiah Berlin que ens el retrati, l’autèntica talla de Montilla la coneixerem el dia que el Constitucional ens retalli. Aviat, ben aviat.

Immigrants
A més de líders, també necessitem immigrants. Sempre hem anat coixos en demografia. Ja ho va descriure el 1935 Josep Antoni Vandellòs a Catalunya, poble decadent. Des d’aleshores hem seguit parint poc i rebent molt. Cal gestionar bé l’assumpte, especialment ara que ens hem instal·lat en la crisi econòmica. Vic ha estat durant anys un model exemplar d’integració, en especial en el terreny escolar. D’on ha sortit, si no, la Najat el Hachmi? Ni ara Vic pot tirar per terra la feina feta ni la resta del país ens podem permetre de demonitzar-la. Parlem-ne. Aquestes coses no es poden tractar a la babalà, un dels milers d’arabismes que té la llengua catalana, que també s’ha fet amb les aportacions foranes.

Provincians
De moment, i ben mirat del dret i del revés, tots, els talents de la cultura i la ciència, els líders polítics i els immigrants, seguirem sent provincians. Les vegueries hauran d’esperar, les comarques seguiran fent la viu-viu i les diputacions continuaran manant. Un “provincianisme del temps” i de l’espai, el nostre.