Plou sobre mullat. El clima actual de baixes pressions, és a dir, de depressió nacional, explica que qualsevol xàfec, fins i tot només l’anunci de nuvolades, ja ens afligeixi. No vull pas restar importància ni al daltabaix del Palau de la Música ni a les recents detencions per suposada corrupció. Però el cas Millet, certament un cas com un cabàs, no retrata pas el conjunt de la societat catalana, sinó que cada dia assenyala més l’existència d’un problema de veritable individualitat patològica que de societat malalta. Això sí, al marge que també posi de manifest algunes febleses conegudes tant de la classe dirigent del nostre país com de les estructures de control –que en Francesc Sanuy o en Xavier Roig han excel·lit a assenyalar– però que, alhora, són corregibles. I de les detencions d’en Garzón ja tindrem ocasió de parlar-ne més endavant quan sapiguem com acaben, i que em temo que no serà com ha cregut el jutge que havien de començar. En realitat, el nostre problema de fons és més de manca de rigor que de corrupció generalitzada, més de pocs escrúpols que de grans abusos, més de baixa qualitat dels lideratges que d’alta delinqüència. Però, és clar, tot això trasbalsa molt perquè ens agafa tous.

De tot això, ja n’hem parlat molt. En canvi, des del meu punt de vista, s’ha discutit poc del paper dels mitjans de comunicació tant en la creació del clima depressiu que ens fa tan sensibles a l’oratge, com de les seves pròpies relacions, si no corruptes, com a mínim tèrboles amb el poder polític. En aquest camp, com també en molts d’altres, ens cal fer memòria d’on venim. I com que el punt de partida de la nostra democràcia fou un règim corrupte per definició, és a dir, una dictadura, en no haver-se produït una veritable ruptura regeneradora, la democràcia va néixer contaminada, estantissa. L’exèrcit, la policia, l’Església, la banca, el cos de catedràtics... tot ha arrossegat uns costums que mai no s’han acabat d’esbandir. L’exèrcit encara ara té gent que amenaça –ridículament– d’enviar tancs si un dia Catalunya vol emancipar-se, i els riuen la gràcia.

La policia ha vist com els seus caps principals –Roldán, Vera, Colorado...– acabaven a presó. L’Església espanyola segueix essent controlada pels sectors antidemocràtics del nacionalisme més vinculat a l’antic règim. La banca espanyola ha proporcionat destacats clients als establiments penitenciaris: Conde, Rubio... I, si bé el cos de catedràtics no ha acabat a la presó, sovint, en sentir-los parlar en privat dels tribunals de càtedra, vénen ganes d’enviar-ne tota una colla, tal com es diu dels procuradors, a l’infern i de dos en dos. Sí: també hi ha corrupteles a l’acadèmia, ni que no passin pel Codi Penal.

Doncs bé: el cas dels mitjans de comunicació tampoc no s’escapa d’aquest pecat original, en part conseqüència del paper transcendental que van tenir durant la Transició per fer-la possible, bo i contribuint al gran exercici de desmemòria sobre el qual es va bastir aquella operació. Aquelles pràctiques promíscues entre premsa i poder han acabat donant lloc a una cultura periodística plena de febleses, que posa permanentment en entredit la seva necessària independència. Des del becari que ja comença aprofitant impúdicament la seva posició a favor dels seus coreligionaris d’universitat –el curs passat, amb els conflictes de Bolonya, ho vam haver d’aguantar amb desolació–, fins a les relacions al més alt nivell entre polítics i editors per pactar subvencions a canvi d’oferir línies d’atenció preferent o garantir àmbits d’obscuritat informativa, per dir-ho de manera eufemística. Vull emfasitzar, a més, que les formes de coacció es produeixen en els dos sentits possibles: de la política als mitjans, i dels mitjans a la política, amb proporcions tan importants com subtils d’una i altra. I tot atemptat a la independència informativa, però també tota coacció il·legítima als representants del poble, tal com ho veig, és corrupció.

És per això que tantes vegades he protestat per aquesta pràctica farisaica de determinades cròniques informatives que parlen invisibilitzant l’autoria de qui parla, és a dir, que emmascaren el paper del mateix mitjà i de la seva relació amb els fets. Per exemple, quan es denuncia –com en el cas Prenafeta i Alavedra– que s’hagi aplicat l’ara anomenada pena de telenotícies bo i mostrant repetidament les imatges que es consideren una condemna anticipada il·legítima. O bé, quan s’informa de la importància d’un esdeveniment pel fet que hagi congregat molts mitjans, com si qui parla no fos un dels mitjans que, amb la seva presència, ha decidit convertir el fet en un esdeveniment. La independència no s’aconsegueix negant l’existència de l’observador, sinó tot el contrari: fent-lo present i explicitant la seva perspectiva. Independència de criteri no és ni manca de criteri ni la seva ocultació. És tenir-ne, fer-lo visible i ser capaç de resistir les pressions espúries.

En aquest sentit, no ha d’estranyar que els mitjans de comunicació s’hagin apuntat amb tanta devoció a l’ambient depressiu i de baixa autoestima que arrosseguem. De fet, ells no tan sols n’informen, sinó que en són còmplices necessaris. En uns casos, és mer resultat de la situació de dependència política i del fet d’empassar-se com a notícia allò que és una conspiració pensada per disminuir-nos. En altres casos, perquè la desconfiança –sovint cinisme– amb què els periodistes es miren la realitat política té l’arrel en el coneixement de la naturalesa de les relacions que ells mateixos estableixen amb el poder. Contribuir a la depressió col·lectiva és una manera de dissimular la responsabilitat que s’hi té.

No és que vulgui sortir a defensar els polítics, que ja tenen manera de fer-ho tot sols, però sí que vull dir que l’exigència de regeneració democràtica val per a totes les dimensions de la vida social, i no tan sols per a la dels partits, la governamental o la parlamentària. La regeneració democràtica passa per ser més escrupolosos en les relacions entre el món de l’empresa i les administracions, o ser honestos en els procediments de contractació universitària, o fer transparents les relacions entre les indústries culturals i els generosos suports institucionals que solen rebre. I, entre tants d’altres àmbits, aquesta regeneració passa especialment per revisar a fons les dependències formals i informals entre els mitjans de comunicació i la política.

Francament: em preocupa menys l’existència de grans corruptes individuals, com pot acabar essent el cas Millet i companyia, que tolerància de les petites –i mitjanes– corrupteles generalitzades que mostren el rostre d’una societat esbravada, sense tremp, sense virtut, que confon drets amb prebendes i que troba que els deures són molèsties. Hi ha feina per a tothom, i es pot començar per on es vulgui.