Els espanyols es poden imaginar a ells mateixos sense Catalunya? Ja ho sé, direu que la cosa no us importa tres raves, però estic segur que no dieu la veritat, trapelles. Mireu, fa uns dies ha sortit una enquesta de la UOC que ha abordat el tema entre els espanyols, sense complexos, i el resultat desprèn un fort sex appeal. El que es llegeix en les dades és que la majoria dels veïns acceptarien una Catalunya independent si no tenien més remei; que no serien gens partidaris de l’ús de la força, i que al capdavall estarien igual o millor sense nosaltres. Ens ho creiem o no? Realment s’ha acabat el guerracivilisme?

Bé, les respostes idíl·liques tenen un contrapunt més lleig, el qual ens fa pensar que potser sí, que les opinions més benignes són prou honestes. El mateix sondeig afirma que quan es tracta de conviure a l’interior del mateix Estat aquests espanyols tan tolerants es tornen de sobte repatanis. Si som a la mateixa barca, vénen a dir, ni català oficial a Espanya, ni a Europa, ni seleccions esportives ni romanços. En el fons, l’aparent contradicció té certa lògica (la lògica del mascle ibèric, però lògica igualment); el missatge de fons és que mentre siguem a Espanya, hem de passar per l’adreçador. Ni pluralitat ni espàrrecs; un Estat vol dir una nació, que vol dir un sol idioma. Com ha estat sempre, des que els Reis Catòlics ho van ungir en un matalàs.

Exercicis com aquest són molt més interessants i necessaris del que sembla. Segons com, apunten que els espanyols són més separatistes que els catalans. Perquè no creuen en els estadis intermedis, federals, asimètrics o xiripitiflàutics. No els fa trempar la diversitat interna, no volen disfressar-se de Confederació Helvètica i no desitgen que ningú els canviï el xip. I si resulta que algú no encaixa del tot amb la seva pàtria flamenca, doncs ja sap on és la porta. Juraria que aquesta mena de sentiment, més comprensiu envers el divorci que envers les diferències conjugals, fa temps que ha calat a l’altiplà. Els que no l’hem entès som nosaltres.

A Espanya tal vegada els costa una mica imaginar-se sense Catalunya. Feu l’exercici cartogràfic: ens queda un mapa allargassat, tirant a serbi, que potser no agrada. Però m’hi jugo un pèsol que als espanyols els costa encara més imaginar-se aprenent a parlar català i a jugar partits de futbol del tot contra una part del tot. És aquella vella idea tan gràfica i amorosa del Rubert de Ventós: un no s’imagina gaire abraçant-se a un mateix. Per anar bé, cal ser dos per abraçar-se. I si ens faltaven motius, per tant, ja en podem anar afegint un altre al sac, agradi o no agradi: la independència de Catalunya ens permetria entendre’ns millor amb els espanyols.