L’entrebanc principal al futur que necessita amb urgència aquest país, en temps atziacs com els actuals, és la manca d’ambició. De tot en tenim prou amb “una mica”, ja trobem satisfactori “anar tirant” i, així, ens consolem en el qui dia passa, any empeny, que és com hem après a sobreviure sense molestar l’amo i, alhora, sense decidir-nos a fer-ne, d’amos. Aquesta dificultat per pensar en gran ha tornat a quedar en evidència en el dit acord de finançament que el nostre govern acaba d’acceptar i que ha estat finalment aprovat, com era preceptiu, pel Consell espanyol de Política Fiscal i Financera. Dic això –m’afanyo a precisar-ho– sense voler desmerèixer gens ni mica el valor extraordinari de la negociació duta a terme pel conseller Antoni Castells i la resta de govern. Les expectatives inicials eren tan baixes que, certament, si mai s’arriben a complir les condicions i les xifres previstes del nou acord, s’haurà fet un pas prou significatiu en la millora del finançament autonòmic.

Ara bé, que l’acord hagi estat rebut amb tanta traca festera té més a veure amb el fet que durant tots aquests mesos de promeses falses i de terminis exhaurits, al govern la camisa no li tocava la pell. I té a veure amb el fet que s’ha hagut de negociar amb el calaix buit, amb una precarietat de no dir que, si mai s’arriba a saber amb detall, encara donarà més valor a l’heroïcitat de Castells, aguantant el tipus. El govern havia de negociar, en primer lloc, sense que el principal partit que el conforma pogués –ni volgués– utilitzar la seva principal arma, que són els vint-i-cinc diputats a Madrid. I ho havia de fer, a més, sense posar en cap compromís seriós el futur electoral del PSOE a Espanya. Encara més: s’havia de simular una certa bilateralitat en la negociació amb Catalunya, però sense deixar de fer una negociació simultània amb les comunitats autònomes espanyoles, començant per Andalusia. I, esclar, tampoc no es podia deixar ERC fora del sainet, de manera que se li ha donat un cert protagonisme en la fase final, després desmentit quan l’ha volgut lluir amb una certa arrogància. En aquesta negociació han estat tan importants les xifres com el teatre.

Però també tanta traca fa sospitar que el govern engreixa la importància de l’acord per dissimular-ne les incerteses. Encara no fa gaires setmanes, per exemple, Castells repetia que la qüestió de l’ordinalitat, és a dir, que Catalunya es mantingués en el mateix ordre de rendes abans i després de la pispada fiscal, era irrenunciable, entre d’altres raons perquè així ho establia l’Estatut. I després de l’acord, no n’hem sentit a dir res més, i tot es redueix a si estarem “per sobre de la mitjana”. A hores d’ara, si bé sembla cert que hi ha hagut canvi de model, el que no és gens clar és que s’hagi passat estrictament al model que estableix l’Estatut, el qual no podia esdevenir objecte de cap negociació en ser, simplement, una llei orgànica del mateix Estat. Si hi afegim que l’Estat no dóna xifres i que amb la suma de les interpretacions de cadascuna de les comunitats autònomes a les mans els números no quadren, doncs ja ho sabem: ens estem precipitant a cridar un blat que, per bé que sembla al sac, no quedarà ben lligat fins que s’hagi passat per caixa d’aquí a quatre anys. I en quatre anys pot passar de tot.

Els qui coneixen què es cou als bastidors de la política i del país, farien bé d’explicar com el govern de Catalunya s’ha mogut amb diligència per aconseguir que la societat civil, tan o més entrampada econòmicament que el govern –i que sovint espera que sigui el govern qui la desentrampi–, hagi aplaudit amb tant d’entusiasme l’acord. En algunes ocasions ja sabem que hi ha organitzacions que han estat utilitzades de gos llebrer pel mateix govern i que, per agrair-los la feina, ara se les presenta com si haguessin estat les mateixes llebres. Sigui com sigui, decep –i fa sospitar– veure tanta docilitat, quan encara no es coneixien bé els termes de l’acord.

El paper de l’oposició, de CiU, tampoc no es pot dir que hagi estat gaire lluït. D’entrada, perquè segons quin grau d’exigència hagués mostrat, sempre se li hauria pogut recordar que el primer a acceptar retallades profundes a l’Estatut va ser Artur Mas en solitari. Després, perquè la tradició dels governs de CiU de negociar en solitari a Madrid tampoc no era un precedent que donés força moral per exigir ara un comportament diferent al tripartit. Finalment, perquè ningú no pot creure que si la negociació l’hagués feta un govern de CiU, ara mateix, en millor dels casos, hagués obtingut res de gaire diferent. CiU segueix tenint problemes greus per saber reaccionar adequadament i fer un paper que realment la situï com a alternativa de govern preferible a l’actual. Li sobra irritació i agror i li manca definir millor les alternatives que proposa i, sobretot, afegir perspectiva al tacticisme governamental.

Deia al principi que el problema del país és d’ambició. Efectivament, tot i la rellevància que tenia una bona negociació per al finançament, tot i la transcendència que tindrà la futura sentència del Constitucional sobre l’Estatut, no pot ser que, des que es va aprovar, aquests hagin estat els dos grans únics temes polítics que hagin obsessionat el país. I això val per al govern i val per a l’oposició. Però també val per a aquella mena d’independentisme que s’alimenta del greuge espanyol i que, per aquesta raó, l’ambició que promet li queda escapçada per una perspectiva atrapada en la curta volada. Per això, cada vegada que algú m’ha demanat què calia fer davant la previsible resolució negativa dels dos contenciosos, finançament i sentència del Constitucional, he respost que no s’havia de fer res. Primer, per la inutilitat del gest. I després, perquè ni el millor acord de finançament ni una sentència favorable del Constitucional no ens tornaran l’horitzó polític que l’Estatut va esborrar.

Si és que volem que aquest país sigui alguna cosa més que l’anar tirant de sempre, amb algun cop de sort de tant en tant i un entrebanc cada dos per tres, l’hem de començar a pensar amb una ambició que passi molt per damunt d’aquests debats, importantíssims per a la gestió immediata i per al curt termini, que no cal dir que també cal atendre, però gairebé irrellevants per a allò que cada vegada és més urgent de construir. Per aquest camí, semblarà ociós anar demanant el dret a decidir si no discutim sobre què podem i volem triar.