Després de l'eufòria col·lectiva arran de la consecució del sisè títol del 2009, l'empat de dissabte al Camp Nou és un mal resultat però un bon estímul. S'ha acabat la festa i toca treballar de valent perquè a hores d'ara el Barça, com tots els rivals, no ha guanyat res de res. Zero. Cap títol. Avantatja dos punts el segon classificat a la Lliga, a la Copa del Rei tot just dimarts juga l'anada dels vuitens de final amb un equip notable, i a la Champions va mostrar una irregularitat que hauria pogut pagar cara, amb derrota a casa inclosa.

Ara comença tot, ara comença el 2010. El 2009 és a les vitrines i videoteques. El 2010 és als nassos.

I el Barça que encara el 2010 és un equip amb baixes de jugadors absents importants (Keita, Touré), un equip que haurà de motivar-se i no serà senzill (recordem què va passar amb el Barça de Rijkaard-Ronaldinho després de guanyar a París), i un equip que ja no destrossa els rivals com l'any passat, quan decidia els partits en trenta minuts i podia fer descansar els titulars a les segones parts. Ara el Barça necessita mantenir la tensió i la competitivitat durant els noranta minuts. I se sap que la plantilla del Barça és relativament curta.

Que ningú s'alarmi ni s'irriti. Que ningú interpreti en aquestes línies vaticinis funestos o esforços desestabilitzadors. Els fets són reflexos de la realitat: amagar-los és una opció, però no crec que amagar-los faci cap favor ni ajudi a superar les dificultats. Per tant, que ningú s'ofengui si aquest articulista prefereix parlar del Barça que acontentar-se a celebrar les frustracions del "gran rival". De fet, al meu entendre el "gran rival" del Barça és el Barça, la seva capacitat d'automotivació i l'habilitat dels gestors per eliminar les interferències que puguin afectar l'equip i l'entrenador. I en aquest sentit hi ha motius per estar ben alerta.