Ahir ho deia Joan Puigcercós a Josep Cuní. El “mentrestant” és el problema de la independència. És a dir, la gestió del dia a dia mentre no arriba el Dia D. El “mentrestant”: la crisi econòmica i els seus efectes; les pensions i l’edat de jubilació; l’assistència a les persones dependents; les infraestructures i la connexió amb el món; l’ensenyament –què fem amb els ni-ni, els joves que ni estudien ni treballen?–; la immigració abans, durant i després del cas Vic; el locaut franquista de la patronal del cinema contra el dret a viure en català també al cinema... I, esclar, el com es governa i com es fiscalitza la governació de tot això, des del govern i l’oposició, des del Palau de la Generalitat i el Parlament, però també des dels ajuntaments i els consells comarcals, i des del Congrés de Diputats –som a Espanya, encara– i des del Parlament de Brussel·les.

L’equilibri entre el voler i el poder és clau per a un partit o un projecte sobiranista, i més encara si es declara inequívocament independentista. Li hi va la credibilitat i, al final, la credibilitat del que defensa. I és un equilibri que no passa ni per la renúncia sistemàtica, ni per les fugides endavant sense destí, ni per la pretesa síntesi per la via del bromur i la Viagra. La maleïda equació li ha passat factura ara al Reagrupament de Carretero abans de començar, i a ERC abans, i, salvant les distàncies, a la CiU de Pujol i de Mas. I li pot passar factura a Joan Laporta si es decideix a fer el pas i no es vacuna contra el pit i collons, el messianisme redemptorista i el maximalisme friqui que ha rebentat RCat com va rebentar l’ERC de Carod i abans la de Colom. Per definició, la realitat, i el combat amb la realitat, no és per a friquis. I el dret a decidir sense més límits que els que democràticament s’imposin els catalans és una cosa massa seriosa per ser gestionada de determinada manera o per segons qui. Això o admetre que el problema de la independència massa sovint són els independentistes.