L’imam de Cunit va coaccionar una dona musulmana que feia d’intermediadora cultural, perquè, entre altres coses, va decidir no tapar-se els pecaminosos cabells amb el vel. L’alcaldessa de la població “va intentar posar en marxa un procés d’intermediació entre la treballadora i l’imam per mantenir «la pau social al municipi»”.

D’aquesta informació se’n desprèn una cosa. Hi ha estrangers residents a Catalunya que tenen intermediadors culturals i n’hi ha que no. I això no depèn de la diferència de cultures, perquè, per exemple, els japonesos no en tenen. Com tampoc no en van tenir els nostres avis quan van emigrar a Alemanya, tot i que eren analfabets i els va costar Déu i ajuda fer papers i aprendre l’idioma.

Vaig conèixer una vegada una menor musulmana, de la Colònia Güell, a través de la seva professora. El seu pare la tancava a l’habitació a les vuit del vespre i la volia casar amb un manso que li tenia triat. Ella estava morta de por, perquè –a part de no conèixer el subjecte– no era verge. “I no pots buscar un mediador que t’ajudi?”, li vaig preguntar. Es va posar a riure. “Els mediadors són tots favorables als nostres pares. Són molt conservadors. Si li digués res estaria perduda”. Suposo que la dona de Cunit era d’una altra mena.

Que l’alcaldessa volgués posar un altre intermediador entre la intermediadora i l’imam demostra que totes les intermediacions són poques per tal d’aconseguir el benestar dels imams que enriqueixen la nostra cultura amb les seves ànsies de tapar-nos el cap (i la boca) a totes. Per això, m’atreviria a demanar-ne un per a mi, també, d’intermediador. Tinc problemes d’integració. No entenc que hagi de viure al mateix país on hi ha un paio que exerceix la violència de gènere (o això no n’és?), fa servir la mesquita per a negocis bruts i particulars i no l’expulsem immediatament.