Diu Joan Carretero que no vol perdre ni un segon amb disputes internes i la veritat és que fa gràcia, perquè fins ara no l’hem vist fer una altra cosa: com a conseller de Governació del primer tripartit, com a militant d’Esquerra i ara, finalment, com a exlíder del seu propi projecte, la gran especialitat de Carretero ha estat protagonitzar disputes internes que invariablement acaben amb una aparatosa aixecada de cul del metge de Puigcerdà, com li agrada que l’anomenin. El guió de la seqüència també és sempre el mateix: quan algú o alguns sostenen una opinió diferent de la del senyor Carretero, ell proclama que no vol perdre un minut amb disputes internes i a continuació plega d’allà on sigui, mentre afirma tot solemne que l’únic que li interessa és la independència de Catalunya.

En fi, com diuen els valencians cascú és cascú i fa ses cascunaes, però no deixa de ser irònic que munti un moviment/partit anomenat Reagrupament algú amb tanta tendència a la disgregació. No és ell tot sol, esclar: no és cap secret que el mal més gros que pateix l’independentisme català és aquesta vocació per esmicolar-se en bocinets unipersonals, en permanent competició per veure qui la té més grossa. No repetirem la broma sobre el film La vida de Brian dels Monthy Python, perquè la cosa ultrapassa la imaginació del guionista més surrealista i fa més riure que el gag més inspirat del món: que els ho preguntin als patriotes constitucionals, quin fart de riure no es fan cada vegada que veuen escindir-se l’independentisme català amb aquell entusiasme amb què ho fan les amebes. Deu ser un mal endèmic, o potser es tracta de curtor de mires pura i simple, vés a saber.

Segur que és cert que els partits tradicionals del catalanisme (o del sobiranisme, o de l’independentisme, com vostès vulguin), CiU i Esquerra, han esgotat la paciència d’alguns o molts votants a força de tacticismes, pactismes i equilibrismes. També deu ser veritat que l’opció de la independència ha crescut força en els últims anys a Catalunya, com ho demostren la munió de plataformes i iniciatives sorgides darrerament de la societat civil i dirigides cap a l’objectiu de l’emancipació nacional catalana: verbigràcia les consultes populars, per esmentar la que em sembla més interessant. Però si la resposta a tota aquesta situació és un partit de broma que es trenca abans de començar, anem ben arreglats. No es poden generar tantes il·lusions i tantes expectatives per després frustrar-les totes de cop per un desacord a l’hora de confeccionar unes llistes electorals.

També és veritat que hi ha optimistes a prova de bomba que no defalleixen mai i que veuen en el cop de porta de Joan Carretero un gest cap a la famosa regeneració de la política que el de Puigcerdà promulgava com a segon gran objectiu de Reagrupament. Són ànimes il·luminades que han trobat el seu messies i no estan disposades a deixar-se’l perdre ni encara que sigui el mateix messies qui els deixi penjats, en un gest que no sé si és de regeneració però sí d’una inconsistència i una frivolitat que tomben. Bé, que els vagi de gust, doncs.

Suposo que la propera estació cap a la victòria consisteix en l’aliança de Carretero amb Laporta, que durarà fins que Carretero torni a emprenyar-se i toqui el dos perquè no suporta perdre el temps en disputes internes. Ja la veig a tocar, la independència. Llàstima d’aquestes rialles que se senten de fons.