Que Òmnium Cultural hagi atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al lingüista i col·laborador de l’AVUI Joan Solà és molt més que una bona notícia. És un acte de justícia, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i compromesa, i és també un toc d’atenció per a tot el país. L’atzar ha volgut que l’anunci del guardó coincideixi amb la publicació del seu recull d’articles Plantem cara, i quan encara ressona a les pàgines d’aquest diari l’entrevista publicada diumenge passat. Deia Solà: “Aquesta llengua i el poble que la parla són la mateixa cosa. No es poden separar. Per tant, políticament només pots aspirar a tenir una personalitat política pròpia, has de ser sobirà. Digue-li com vulguis: autonomia, independència, confederació, federació. [...] Igualment amb la llengua: no pots acceptar que la teva sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu”.

Vaig començar a llegir els articles de Joan Solà al suplement Cultura de l’AVUI als meus anys universitaris. Em fascinava el seu compromís amb la dignitat del català escrit i parlat als mitjans de comunicació. Solà exerceix de veu de la consciència, que ens alerta quan ens abandonem en la correcció i la bellesa estilística en l’ús de la nostra llengua. Amb generositat per als girs lingüístics nous, però amb un ull sempre pendent de la genuïnitat dels mots, Joan Solà s’ha erigit en els últims anys en l’autoritat moral d’una llengua que, com ell mateix ens recorda, és part de la nostra identitat. Si ens avergonyim del català, és que tenim un dèficit d’autoestima com a país. Per la seva militància –però sobretot per la seva excel·lència acadèmica– el nom de Joan Solà mereix estar entre els dels grans de la llengua, com Joan Coromines o Pompeu Fabra. I, per tots els que escrivim a l’AVUI, és un honor –i un estímul afegit– compartir amb ell aquestes pàgines.