Llegeixo en aquest diari que la política Rosa Díez, líder d’Unión Progreso y Democracia, diu que el seu partit és “per als que estan farts dels uns i dels altres”.

M’agrada molt la frase. Dient això, la diputada suggereix que ella no és ni com aquests uns, ni com aquests altres. Ella és com nosaltres. Llàstima que ens demana el que ens demanen els uns i els altres: que la votem. En un sentit em recorda l’Albert Rivera, de Ciutadans, que es refereix, sovint, “als polítics”, com si ell fos xarcuter. O un amic músic que sempre em diu que fa música “alternativa” (perquè ell no és com la resta de músics, que són uns apoltronats).

Jo diria que l’única diferència entre una Rosa Díez (que no és com els uns i els altres) i els uns i els altres és la manera de rebre insults, ous o altres ofrenes consubstancials al càrrec. Els uns i els altres, en general, solen rebre amb un estoïcisme digne del sou que cobren. Que van al monument de Rafael Casanova a fer l’ofrena de flors? Demanen al grum que els aguanti el paraigua i entomen l’ofrena d’ous. Les roses díez d’aquest món, en canvi, són molt més sensibles i viuen la mateixa situació amb dolor profund. No ho entenen. En fan una roda de premsa, deixen anar alguna llàgrima, s’ungeixen a si mateixes com a símbol de la intolerància i, si poden, en donen la culpa al nacionalisme aliè. Davant de la mateixa situació que ha viscut ella –una escridassada a la universitat–, que estoic que es va mostrar un estadista de la talla de José María Aznar. Ell va alçar, gràcil, el dit cor i va fer el gest simbòlic d’engegar a prendre pel sac els qui l’afrontaven.

Les paraules de Rosa Díez em recorden les d’un concursant del primer Operación Triunfo, que l’altre dia es va referir als concursants d’altres edicions com “los triunfitos”. Com si ell fos Frank Zappa.