El meu amic Joan estava ahir destrossat. Només repetia: “Ara que començava a aixecar el cap pel cas Bitllet, resulta que som com Marbella”. Jo li argumentava que, tractant-se de Garzón, potser aquest (de moment presumpte) gran escàndol acaba com les cèl·lules terroristes islàmiques, que tots tornen a casa seva l’endemà. Però no el vaig convèncer, sobretot perquè només li va faltar, pobre, llegir el que deien els ciutadans a internet. Un missatge es repetia en diaris pròxims als uns o pròxims als altres: “Doncs que investiguin al meu poble i veuran”. I la llista de pobles que es proposava era interminable. N’hi havia de costa, d’interior, de plana i de muntanya i governats per tots els colors polítics. De proves ni una, però la sensació que vivim en un immens robatori era total.

La frase més pronunciada ahir per la gent va ser “tots els polítics són un xoriços”, expressió que provoca en el polític la reacció de dir: “Jo no sóc un xoriço”. I la immensa majoria té raó perquè quan compres cent grams de castanyes i te’n surt una de podrida, és injust dir que totes les altres també ho estan. Ara bé, ¿què han fet la resta de castanyes per evitar que se’ls barregi la dolenta?

Els partits no volen ni poden acabar amb la corrupció. No volen perquè, quan afecta el rival, creuen que els permetrà desgastar-lo tant com per aconseguir que els seus votants es quedin a casa avergonyits, sense voler entendre que quan llences merda, sempre (sempre) t’esquitxes. I no poden perquè estem parlant de finançament il·legal, la gran qüestió no resolta de la nostra imperfecta democràcia. Els partits són immenses agències de col·locació que necessiten mooolts milions per funcionar i alguns s’aprofiten d’això per, de passada, finançar el seu compte corrent privat. I després el sistema es sorprèn quan el meu amic Joan jura que s’abstindrà o votarà en blanc.