Algun cop (crec que un) he estat convidat (imagino que per error) a la recepció anual del president als periodistes a Palau. I allà, entre croqueta i fideuà, he comprovat l’efecte “Jo sóc invisible, però vosaltres més”. El protagonista del fenomen és l’empresari periodístic i locutor Justo Molinero. Mentre tota la “professió oficial” s’abraça, ell és en un racó amb cara de “què hi foto jo aquí?”. I mentre la “professió oficial” l’ignora i se’l mira amb cara de “tu no ets dels nostres”, ell ignora “la professió oficial” precisament perquè “la professió oficial” l’ignora a ell. Però tothom sap que, dels ocupants del Pati dels Tarongers en aquell moment –inclosos el president i els consellers de torn–, l’únic capaç d’omplir un immens parc de Santa Coloma de Gramenet amb gent ballant una sardana és ell (Can Zam, abril del 2005; l’organització va donar la xifra de 250.000 assistents).

Però per entendre la filosofia Molinero, res com una sensacional anècdota. Un dia li ve un dels seus comercials i li diu que l’amo d’una petita botiga que s’anuncia a la seva emissora no paga les falques. Reacció previsible? Deixar de posar falques fins que pagui. Reacció Justo? Al contrari, posar el triple de falques. Explicació que va donar-li al comercial: si posem més anuncis, vendrà més, i si ven més, ens pagarà el que ens deu i encara ens posarà més anuncis.

Per això no sorprèn la seva argumentació tan plena de sentit comú com inapel·lable sobre la consulta del pròxim 20 de juny a Cornellà de Llobregat: “Vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré ni el sí, ni el no. Només reivindico que la gent pugui tenir el dret de decidir. No hi ha res més important que això”. I mentrestant, la “professió oficial”, menjant croquetes.