Baltasar Garzón ha imputat en un cas de presumpta corrupció immobiliària l’alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, l’exdiputat del PSC Lluís García Sánchez, l’exsecretari general de la Presidència Lluís Prenafeta, l’exconseller Macià Alavedra i els empresaris Josep Singla i Lluís Casamitjana. Abans de seguir avant, aquest cronista ha de deixar clara la seva amistat amb dos dels imputats: Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. Aclarida, doncs, la relació, continuem amb el procediment. El PSC s’ha afanyat a dir que suspendrà de militància els seus dirigents si el jutge “pren mesures en contra d’ells”. O fan curt o fan llarg. La qüestió és passar-se. També Convergència ha proclamat immediatament que Prenafeta i Alavedra són “exdirigents”. Enhorabona.

Garzón s’ha fet cèlebre arreu del món pels seus excessos. El magistrat ha fet entrar a puntellons al diccionari l’accepció garzonada. Des de les detencions independentistes del 92 a la seva actuació contra els GAL quan va abandonar l’escó socialista al Congrés. Només cal recordar la seva darrera actuació en el cas Gürtel. Podria haver contaminat tot el procediment per haver gravat converses entre els advocats i els seus clients “en aplicació de la llei antiterrorista”. Sic i resic. Per tant, calma, i espera. Que ningú s’alteri massa ràpid en un país en què la presumpció d’innocència ha passat a ser el nom d’un grup de rap.