Quan era petit tenir una pilota de futbol de cuir era tenir un petit tresor. D’aquí que l’amo de l’esfèrica fos el rei del mambo. Imposava les regles, triava l’equip i, si s’emprenyava, agafava la bimba i cap a casa. Els altres ens quedàvem amb un pam de nas o condemnats acceptar els capricis del petit dictador. Aquesta imatge m’ha tornat al cap arran de l’últim partit de la selecció catalana de futbol contra l’ Argentina. La posada en escena és impecable. Tenim els jugadors, un adversari de categoria, la samarreta nova de trinca, els millors himnes nacionals i fins i tot un entrenador de renom... però no tenim pilota, o, el que és el mateix, no tenim competició. Amb aquestes circumstàncies no ha d’estranyar que l’estadi no s’ompli perquè, un cop superada la febre del simbolisme, l’esport sense competició és com un coitus interruptus. Els preàmbuls són interessants i les manetes plaents però si quan arriba el moment culminant falla el gallet la sensació d’escalfabraguetes no te la treu ningú.

Condemnats a fer partits de costellada pels segles del segles, és lògic que la passió s’esllangueix a la mateixa velocitat que es consolida el temor que aquest camí no porta enlloc a part del desencís i frustració. En un món global com el que ens ha tocat viure poques coses ajuden tant a configurar la identitat dels pobles com l’esport. Un triomf de la selecció nacional de qualsevol esport, però sobretot del futbol, és celebrat com un èxit de país, tant com abans una victòria en el camp de batalla. Això, sumat a unes estructures esportives carques i de qualitat democràtica més que dubtosa, dibuixa un panorama desolador per a les nacions que, com Catalunya, aspiren legítimament a expressar a nivell mundial el seu potencial esportiu.

En aquesta tessitura el plantejament ha de ser si val la pena seguir acceptant la dictadura del sapastre o deixar-lo que jugui sol com un mussol amb la seva pilota rutilant. Ara penso que potser ens ho hauríem passat tan o més bé si, en lloc de plegar-nos a les seves imposicions, haguéssim improvisat una bola de drap per donar-hi puntades de peu. Del que no tinc cap mena de dubte és que, com a mínim, tot plegat hauria sigut molt més digne.