En temps de crisi discogràfica i pirateria a tort i a dret, el directe apareix en la ment de molts músics com la solució a les seves necessitats econòmiques. Qui desconeix aquest món pot concloure que els diners que un artista deixa d’ingressar per la venda de discos se’ls assegura en els concerts. Són faves comptades, podem pensar: tantes entrades a X euros cadascuna fan tant de caixa per a l’artista.

Esclar que això no és així de senzill, i el preu de l’entrada no és per a l’artista, que cobrarà en funció del que hagi pactat prèviament amb el promotor, que és qui finalment es juga els calés en equips, promoció, lloguer de locals, etcètera, i que potser ho fa per amor a l’art, però també amb un ànim de lucre del tot legítim.

El que no té cap sentit és que, tal com informava aquest diari en un reportatge signat per Andreu Gomila, els promotors hagin de pagar un delme –impost del deu per cent sobre els productes de la terra, destinat a assegurar el manteniment del clericat i dels edificis religiosos, segons el diccionari– a la SGAE en concepte de drets d’autor, quan són els mateixos autors els que interpreten els seus temes. Si un músic ja cobra per fer un concert, ¿té gaire sentit que a posteriori cobri royalties per interpretar les seves pròpies cançons?