Tinc un amic que té un centre especial de treball (CET), una d’aquestes empreses en què principalment treballen persones amb algun tipus de discapacitat. Fa un any n’eren uns vint. Ara en queda una quarta part. N’han hagut de fer fora la majoria, tots ells pateixen endarreriments en el pagament dels sous, i el Joan i la seva dona, els empresaris d’aquest CET, s’han cruspit a hores d’ara tots els estalvis que com qualsevol autònom havien guardat per si arribava el que en altres és l’atur. Res d’extraordinari, potser sí que ho és que no han caigut en el desànim, sols per això se n’haurien de sortir.

El Joan dirigeix la seva empresa, pateix la crisi, quan aquesta arriba, com ha de patir les conseqüències de determinacions preses de forma inadequada, com trobarà el guany si el guany es produeix, perquè n’és l’amo per a tot el bo i el dolent que hi pugui succeir. Sens dubte entre el bo es trobarà poder recuperar la seva gent.

Un cop, fa temps, el president d’un partit polític em va dir que un partit no és una empresa. Jo vaig pensar que per què no ho havia de ser, que el president d’una formació política hauria de ser com el gerent d’una organització qualsevol: té llibertat per prendre les decisions sobre el personal i les seves funcions, fins i tot pot arribar a dir, com fa poc va fer un d’ells (ho fan tots, de fet) “jo faig les llistes” (es referia òbviament a les de càrrecs electes). El president mana sobre l’organització, si s’entén l’empresari com el que mana, però és evident que aquesta dimensió de la política té molt més calat que un simple determinar qui és el que porta la vareta màgica que dóna i treu càrrecs, que dóna i treu, per tant, la possibilitat que un munt de gent pugui continuar pagant la seva hipoteca.

Un partit polític és una organització privada que aconsegueix ficar-se en l’Estat i posar un dels seus com a president del govern, o com a diputat, o com a alcalde. Per tant, qui la presideix determina qui són els representants de les persones, gràcies a la seva elecció en una votació. Normalment qui mana al partit és el candidat al principal lloc de la institució de què es tracti. Per tant, quan és elegit, passa de ser el cap d’un club privat a servidor de tots nosaltres. I en aquesta segona activitat és evident que el president d’un partit no és el president d’una empresa. I que presidir el partit, per més que mani, si mana, no li dóna dret a pensar que també és el que mana sobre la comunitat en la qual ha estat elegit: el president del govern, el diputat, l’alcalde, totes les institucions públiques són servidors, no caps, són els que han d’obeir, i les seves ordres no són més que les ordres que els hem encomanat que donin. Quan perden de vista aquesta condició comencen a creure’s gerents d’empresa. Però no ho són.

Però a més de tot això hi ha una altra raó per pensar que un partit no és una empresa. En una empresa el compte de resultats determina la continuïtat de l’empresa, i si és complexa i la propietat ha delegat funcions en un gerent, també posa en perill que aquest gerent continuï al capdavant: mentir sobre les expectatives, no complir amb els compromisos, estafar els accionistes, burlar les regles de la lleial competència, violentar el codi ètic de l’empresa han fet fora més d’un brillant empresari, gerent, director de secció. En política tot això sembla que és igual, al contrari, de vegades pot ser fins i tot un factor positiu. Els que fan aquest tipus de política s’escuden en el fet que hi ha tribunals de justícia per als delictes, i les eleccions per fer-los fora del govern. Però la justícia arriba tard, i les eleccions l’única cosa que poden fer és bescanviar els cromets: ara tu al govern, ara jo a l’oposició, la propera ja li donarem un tomb...

A la fi, tot recordant la meva conversa amb el que va ser el meu president en un partit polític, haig de reconèixer que tenia raó: la política no és com una empresa. Esclar que no, hauria estat com insultar l’empresa, almenys empreses com la del meu amic Joan.