Volia titular la peça La centralitat de Carretero, però me n’estic, no fos cas que algú es confongués sobre les fílies i/o fòbies d’un servidor. Diumenge de ressaca reagrupada en la bombolla político-mediàtica-weberil d’aquesta Catalunya de les meravelles. Jugant amb Carretero podria haver estat un altre títol possible després de llegir les declaracions d’ahir del sempre ràpid i molt hàbil José Zaragoza: “Carretero evidencia que no hi ha alternativa al tripartit i CiU està en crisi”.

Com sempre, pocs paren les trampes (dialèctiques) millor que el número tres (o dos) del PSC: o sigui que Carretero és “l’alternativa” i sobretot, “l’alternativa”... a Artur Mas! Pel que es veu, ERC no ha de témer res del metge de Puigcerdà. El PSC comença a jugar amb Carretero, igual que hi juguen alguns de CiU que veuen en RCat “l’alternativa”... a ERC. I, per tant, l’estocada final al tripartit. Bé. El cas és que Carretero l’excèntric continua fent caboriar les forces centrals. Josep-Lluís Carod, en la distància, estava ahir molt fi. Preguntat pels (possibles) efectes de la carreterada es va remetre a l’opinió dels dirigents del seu partit, ERC. Ell ja no n’és. Carod.

El 2003, retirat Pujol, Carod va situar els efectius del bloc sobiranista (CiU i ERC) en 1,5 milions, i va reduir a la meitat la distància ERC-CiU. El 2004, a les generals, l’excèntric Carod encara va apujar més la suma global i la d’ERC. Però el 2006 el globus punxa i en les generals del 2008 ERC i CiU s’hi deixen mig milió de vots. A l’abstenció diferencial del pujolisme, que castigava el PSC, se suma ara la desafecció nacional del montillisme, que castiga ERC, i CiU. El de Puigcerdà identifica bé el seu target potencial: mig milió de sobiranistes orfes de lideratge i farts de tanta centralitat nacionalment estèril. Tsunami o PI 2.0? No som al 2003, però tampoc als anys 80. Ni als 90. (I pel preu d’un article els regalo un quart títol: Tots hem creat Frankensteins).