La província se la van inventar els romans per designar els territoris conquerits fora de la península Itàlica. Des d’aleshores, aquesta forma d’organització territorial pròpia dels imperis ha tingut molts adeptes, que reben el nom de provincians. A Catalunya, ja li queden pocs partidaris però encara s’han fet sentir després que el govern aprovés el projecte de llei que preveu la creació de les vegueries i la futura desaparició de les diputacions provincials, donant compliment a una de les reivindicacions històriques del catalanisme.

Contra la llei de les vegueries s’han sentit tota mena d’arguments, tots molt respectables, però alguns de força discutibles. El primer, que és un tema que no interessa, que no és una prioritat, i menys en un moment de crisi econòmica desbocada com el que vivim. Però la mateixa polèmica que ha desfermat el projecte de llei desmenteix l’argumentari: si no interessés, el projecte de llei hauria passat completament desapercebut, com molts dels que aprova el govern. I no és el cas. També és cert que la crisi va molt bé de coartada argumental per a aquells a qui molesta que el catalanisme assoleixi les seves fites: serveix per aturar les vegueries o qüestionar la llei del cinema, però no per denunciar els milions d’euros que Espanya llença cada dia en una guerra perduda com la de l’Afganistan.

L’altre argument més repetit és que encara no hi ha prou consens per impulsar una reforma d’aquestes característiques. De consens, no n’hi haurà mai, perquè qualsevol actuació que suposi modificar el model d’organització territorial representa alterar els equilibris de poder, i qui en perd, sempre estarà enfadat. Aspirar al consens absolut en matèria territorial és impossible perquè hi ha interessos locals que són irreconciliables. L’obligació d’un govern és posar l’interès de país per damunt dels interessos locals.