Els empresaris del cinema a Catalunya han arribat a la conclusió que el seu negoci se n’anirà en orris si s’arriba a aplicar la llei que exigeix el 50 per cent de pel·lícules en català. L’argument que donen és que no hi ha demanda per a cinema en aquesta llengua i, com el peix que es mossega la cua, exhibeixen els magres resultats que el cinema en català aconsegueix gràcies a les magres pel·lícules que passen en magres cinemes.

Que un sector d’empresaris mantingui suspicàcies davant qualsevol canvi en el sector no proposat per ells mateixos no és cap novetat. L’empresari no vol canviar res si el que té ja li funciona prou bé i tem que els canvis siguin per empitjorar el compte de resultats, que finalment és el que els interessa. I per això defensen que el mercat es regula tot sol i conclouen que si no hi ha oferta és perquè no hi ha demanda.

Però Catalunya no són els Estats Units, ni tan sols és Espanya en el sentit lingüístic predominant, i això demana que a realitats singulars s’hi apliquin solucions singulars.

La societat catalana no és monolingüe i per això el govern ha d’evitar que s’imposi el monolingüisme només perquè aquest és més rendible.

I en tot cas, sempre hi ha la possibilitat d’apujar encara més el preu de les crispetes, que, com tots sabem, és on rau de veritat el negoci.