Si els sindicats de l’ensenyament haguessin cridat a la vaga en defensa de les condicions laborals dels mestres, no sé si haurien tingut més èxit, però potser haurien obtingut més comprensió. La meva, per exemple. Més que no pas convocant-la en nom d’un model de política educativa. Els sindicats són una eina insuperable per defensar els drets laborals dels treballadors. I la vaga, un instrument legítim per negociar sobre aquests drets. Els sous, els horaris, els contractes, neixen d’un pols entre sindicats i empreses, públiques o privades, i la vaga forma part de les regles d’aquest joc.

Models. Per contra, les polítiques educatives –o les sanitàries o les culturals– no són objecte de la negociació entre sindicats i patronals. És una partida que es juga en un altre escenari, amb altres regles i altres actors. Cada partit té un model de política educativa. Tots defensables. Com arbitrem entre aquests diversos models legítims? A través de les eleccions i de la dinàmica parlamentària: majories i minories. La política educativa no és una cosa entre els mestres i l’administració. És una cosa de tots. Els mestres hi han de dir la seva com a ciutadans i les seves opinions s’han d’escoltar més, perquè tenen un plus d’expertesa. Però cap monopoli.

Vaga. Quan els sindicats criden a la vaga per combatre el model educatiu hi ha alguna cosa que grinyola. El debat es planteja en un escenari equivocat i entre actors equivocats. De vegades, és que les reivindicacions laborals es disfressen, per fer-les més simpàtiques, de polítiques. Error. No sé si més simpàtiques, però seran més comprensibles sense disfressa. Altres vegades, algunes ideologies intenten guanyar en l’escenari sindical el que han perdut en el polític, que era el que tocava. En política, no han aconseguit convèncer la majoria. Creuen que a través dels sindicats poden vèncer des de la minoria.