Tal com està el pati ara mateix, Zapatero i Rajoy es posen d’acord en molt poques coses. Però ves per on que aquesta setmana sí que s’han entès per designar el nou president de Televisió Espanyola: Alberto Oliart, 81 anys, tres vegades ministre a l’època de la UCD. La primera temptació és pensar que deu ser un professional de tant prestigi en el sector de la tele que ningú no es podia oposar al seu nomenament. Però es veu que no va per aquí la cosa; les seves primeres paraules després de saber, dimecres, que ell era l’elegit van ser: “Jo no sé res de televisió”. Aleshores, per què el nomenen a ell si no sap res de tele? Doncs, precisament, per això. Perquè si en saps, ja et converteixes en sospitós. És trist que Zapatero i Rajoy només s’entenguin amb algú que no hi entén, d’allò que haurà de gestionar. Però tampoc diu gaire a favor d’Alberto Oliart que accepti la feina si creu que no està preparat. En fi, que o no té sentit la persona triada o no té sentit el càrrec. I no sé quina de les dues opcions és més preocupant.


Tanta bronca
Per què les grans bronques sempre són al Congrés de Diputats de Madrid i no al Parlament de Catalunya? Alguns diran que perquè el poder real és allà; uns altres perquè aquí encara funciona allò de l’oasi català, per més rebregada i malmesa que últimament estigui aquesta paraula. Apunto una possible tercera via: com estan situats els diputats en un lloc i un altre. El Parlament és com una sala de teatre, tots mirant en una mateixa direcció. El Congrés s’assembla més a una plaça de toros. Zapatero i Rajoy poden fer sang perquè estan asseguts cara a cara i a molta distància un de l’altre. Montilla i Mas estan tan a prop que podrien parlar sense micròfon i si allarguessin els braços s’arribarien a donar la mà. Només els separa un passadís i la torticoli que li deu agafar al president de tant mirar enrere cada vegada que parla Mas. En aquestes circumstàncies, discutir-se a crits és molt difícil. La disposició escènica del Parlament busca el consens. La del Congrés predisposa a l’enfrontament.

L’home indemne
Alberto Ruiz-Gallardón s’ha quedat sense els Jocs Olímpics. Esperanza Aguirre ha perdut la pugna per Caja Madrid. El president valencià, Francisco Camps, perd els nervis, la batalla judicial i qui sap si la política també. A Aznar se li apareixen els fantasmes de Gürtel que tenia desats a l’armari. A Rajoy, de tant fer de bomber, les flames l’estan començant a socarrimar. Després de tantes lluites internes, al PP només hi ha un home que n’hagi sortit indemne. Es diu Rodrigo Rato, havia sigut vicepresident econòmic amb Aznar i després d’un llarg retir torna a la vida pública espanyola presidint Caja Madrid. No s’ha de ser gaire perspicaç per adonar-se que Rato és el millor candidat que el PP podria presentar a les eleccions postcrisi i postcorrupció. Pels seus coneixements d’economia i perquè no l’ha esquitxat (encara) cap afer tèrbol. Però ja se sap com funcionen els partits polítics: no sempre els millors acaben sent els candidats.

El producte del moment
Apunteu-vos aquest nom: Pronokal. És el producte del moment. Si fa uns anys parlar de règim era parlar de Bio-manán, ara la dieta de moda és el Pronokal. Estic envoltat de malalts del Pronokal. Diuen que és com el Nespresso dels règims. Pel seu màrqueting i per la seva aparició sobtada al mercat. Entre els seus seguidors més coneguts em comenten que hi ha Joan Puigcercós, el conseller Antoni Castells, el cuiner Fermí Puig i uns quants amics del gremi periodístic. M’expliquen que és una dieta duríssima, que promet resultats espectaculars en un temps rècord, a base de substituir la teva alimentació habitual per uns sobres que, barrejats amb aigua, es converteixen miraculosament en imitacions de menjar. Això sí, el règim és tan estricte que compromet seriosament la vida social dels que el segueixen. Mentre ells van perdent els quilos, tu perds els amics (perquè deixes de veure’ls i de sortir amb ells) i el que de veritat hi guanya és Pronokal. Diners, sobretot.

‘Les veus del Pamano’
Total, que cada vegada fem més vida a casa: els que estan de règim i els que s’han quedat sense amics o amigues amb qui sortir. Tinc una bona notícia per uns i altres: s’acosten dues nits fantàstiques sense necessitat de moure’s del sofà. TV3 emet dilluns i dimarts al vespre Les veus del Pamano, una minisèrie dirigida per Lluís Maria Güell i basada en la novel·la del mateix nom de Jaume Cabré. Si no heu llegit el llibre, no us podeu perdre aquestes històries de la postguerra magníficament ambientades al Pirineu de Lleida. I si l’heu llegit, encara us ho podeu perdre menys. Què direu, si no, l’endemà quan hi hagi la discussió habitual en aquests casos: i a tu què et va agradar més? El llibre o la pel·lícula?