S’ha passat de puntetes –comprensiblement, d’altra banda– sobre la notícia que la cooperant Alicia Gámez hauria estat alliberada del seu captiveri després d’haver-se convertit a l’islam. Almenys això és el que afirmava Al-Qaida en el seu comunicat a aquest respecte: que havien deixat anar Alicia Gámez perquè havia abraçat “voluntàriament” la fe musulmana i a causa del seu mal estat de salut, per aquest ordre. També especificaven que Gámez havia adoptat el nom d’Aixa, donaven gràcies a Déu per haver-la posat “en el bon camí” i anunciaven que pregaran perquè Al·là “faci créixer l’islam dins el seu pit”, després que ells mateixos li haguessin ensenyat els rudiments de la xara. És a dir, que, a més del terrorisme, els membres d’Al-Qaida es dediquen a la catequesi.

A hores d’ara només Alicia Gámez sap si és certa o falsa la notícia de la seva conversió, i, si és certa, fins a quin punt aquesta es va produir “voluntàriament”, com presumeixen els terroristes, o si es va tractar d’una conversió forçosa. En aquest segon cas, em sembla que a la nostra societat laica tots seríem capaços d’entendre que algú simuli una conversió religiosa a canvi de salvar la vida i provar de salvar la dels seus companys. Però això no ens hauria de distreure del fet essencial, i és que els mujaidins d’Al-Qaida no només es consideren en guerra contra Occident, sinó que tenen clar que es tracta d’una guerra santa. Una croada que té per objectiu la conversió dels infidels, o bé la seva eliminació. Per descomptat que tenen motivacions polítiques, i en el mateix comunicat recordaven que “Espanya ha participat en una guerra contra nosaltres, a l’Iraq i a l’Afganistan”, i que per aquest motiu es proposen “pagar amb la mateixa moneda: mentre musulmans innocents pateixin, els espanyols no estaran en pau”. Però també en tenen de religioses: si ens convertim tots en bloc a la fe vertadera encara ens permetran viure. No em diguin que no és un consol.

Com dic, el tema ha passat més aviat desapercebut i és lògic: en primer lloc per prudència, perquè el mal dels dos cooperants que encara estan en mans d’Al-Qaida, Roque Pascual i Albert Vilalta, lògicament no vol soroll. Però, per altra banda, ressona un clamorós silenci per part d’alguns sectors de l’opinió pública habitualment molt més inquiets i promptes a fer-se sentir.

Per exemple, els savis de la paranoia conspirativa que encara donen la tabarra amb la presumpta autoria etarra de la massacre de l’11-M i que neguen amb vehemència total que tingués res a veure amb la participació d’Espanya a la guerra de l’Iraq: no sé com s’ho deu fer el mestre Pedro J. per lligar això amb les paraules d’Al-Qaida que hem reproduït unes línies més amunt, però m’agradaria veure-ho. I també trobo a faltar, a l’altra banda de l’esperpent, els sempre activíssims defensors de la causa palestina, capaços fins i tot de trobar justificacions als atemptats d’Al-Qaida en raó de la maldat intrínseca a la societat occidental, naturalment amb els EUA al capdavant: ja estan disposats a convertir-se o morir? Especialment les senyores o senyoretes que de tant en tant es permeten assenyalar determinades persones com a còmplices de genocidi només per haver expressat la seva simpatia cap a Israel, o que es diverteixen acudint als concerts de Noa per escridassar-la, han pensat bé si el negoci els sortiria a compte? Que Al·là els conservi l’enteniment i la vista.