No sóc gens partidari de convertir la immigració en un tema tabú del qual està prohibit parlar en campanya electoral. Els partits tenen dret a tenir idees i programes diferents sobre aquesta qüestió i els ciutadans tenim dret a conèixer aquests programes i avaluar-los, com avaluem les seves idees sobre economia, sobre seguretat o sobre autogovern. No crec que sigui útil aplicar a aquest tema la noció del políticament correcte entesa com una forma de censura implícita: només es pot dir el que hem quedat que es pot dir. N’hem de parlar i podem discrepar. Però hi ha uns límits.

Llibertat. Les lleis posen aquests límits. El sentit comú, també. I no podem apel·lar a la llibertat d’expressió per forçar-los. L’experiència del segle XX ens ha demostrat que les paraules no són sempre innocents. Que hi ha paraules que empenyen cap a fets inadmissibles i hem d’intentar aturar el procés abans d’arribar a aquests fets. Podem aprendre de l’Alemanya dels anys trenta o dels Balcans dels anys noranta: hi ha discursos culpables. Legalment o políticament o moralment. On són els límits? En el menyspreu a les persones, en la culpabilització dels col·lectius, en la generalització irresponsable. En la incitació al recel o l’odi contra grups.

Badalona. No sé si el PP de Badalona ha superat els límits que marca la legalitat. Ha superat els que marca el sentit comú. Ha passat les línies vermelles. I tant que s’ha de poder parlar i discutir d’immigració, en campanya! I tant espai que hi ha entre el discurs angelical que nega l’existència dels problemes i la realitat. Però aquest espai l’hem d’ocupar amb discursos diversos, responsables, complexos. O si no, s’ompliran amb eslògans de quatre paraules, dites a crits. I això és un desastre. Gairebé en tots els temes complexos, però en aquest encara més, si algú pot dir tot el que en pensa només en una frase, la frase és sospitosa.