“Si tu no hi vas, ells tornen”. Així deia la divisa que van triar els dirigents del PSC en les darreres eleccions al Parlament espanyol. N’estaven molt orgullosos. Encara ara, introduint en qualsevol cercador de la xarxa la frase, apareix el blog de Miquel Iceta, que supura satisfacció i glòria abans de la jornada electoral. Tenia motius. Els socialistes catalans van aconseguir 1.672.777 vots, que feien el 45 per cent del total i que es van concretar en 25 diputats, determinants per a la majoria de José Luis Rodríguez Zapatero.

Però el pecat va portar la penitència. Així són les arrels cristianes d’aquest país. Va haver-hi impacte i va haver-hi resultats. Però tot això sense compromís. Les paraules eren fets. ¿A què es comprometia el PSC? A res. ¿A què es comprometia Zapatero? A menys. Si la gent els votava, ells guanyaven. Si ells guanyaven, perdia Mariano Rajoy. Si perdia Rajoy, el PP no tornava. El 9 de març de 2008 tot això s’acomplia. Matemàticament. El 10 de març, Zapatero ja havia complert. Havia guanyat perquè l’havien votat. I ja no havia de fer res més. Però alguna cosa ha fet. I ho ha fet tan malament, l’ha feta tan agra, que aquest cap de setmana dues enquestes –l’una, amiga, i l’altra, hostil– han tornat a detectar que el PP desborda el PSOE en intenció de vot. Els electors haurien de passar comptes amb el PSC. Ells hi van anar, però el PP tornarà.