Ara que la Lliga s'ha igualat i que qui visqui del passat recent cometrà una greu errada, és moment de plantejar-se les preguntes que fa setmanes molts hauríem considerat inimaginables i ara són pertinents:

Està preparat l'entorn del Barça per assumir que el seu equip jugui com mai però perdi? O prefereix que jugui com sigui però guanyi? El debat s'està gestant animat per la mal·leabilitat actual del joc blaugrana (veurem si és passatgera, però la tendència és inquietant) i per la sanguínia i musculosa efectivitat a la Lliga del Madrid.

L'orquestra simfònica de Pep Guardiola necessita tots els instruments afinats i els intèrprets concentrats per llegir el pentagrama i oferir un concert superior. Però si dos o tres dels instrumentistes principals desafinen, la interpretació se'n ressent, perquè el nivell d'exigència en aquest nivell és màxim. Quan això passa, qualsevol orquestra menor amb una partitura rudimentària decentment interpretada pot resultar més eficaç que la del Barça.

Què espera l'entorn del Barça de Guardiola? Que rebaixi la dificultat de la partitura per garantir l'èxit del concert? O prefereix mantenir l'exigent peça prevista, mantenir la coherència, l'estètica i la bellesa, encara que eventualment pugui comprometre el resultat?

En canvi, el Madrid és com un grup de rock testosterònic. Apel·la a l'èpica, la contundència, l'estat d'ànim i el pit i collons. Si l'instrument no està ben afinat, un pedal de distorsions ho dissimula. Només una orella de subtil percepció detectarà els desajustos. Al final del concert, amb prou feines es tindran en compte els errors tècnics i el nivell de la partitura. Partitura...?

Com comenta sovint un company entenimentat, el que està en joc en aquesta Lliga 2009-2010 no és només un títol (com cada any) sinó dos models de futbol. El de Florentino, rocker, explosiu, especulatiu i individualista; i el que representa Guardiola, simfònic, implosiu, previsor i col·lectivista.

Guanyarà el millor?