Quan érem petits els “Què?” amb els quals responíem als nostres pares rebien indefectiblement un “Què mana...”;  i els nostres “Vull...” eren interromputs sense miraments amb un “En Vull fa molt anys que es va morir”. I jo em pregunto, ara: ¿què pot haver passat en qüestió de relativament poc temps –d’una generació i mitja, a tot estirar– perquè els “què mana” hagin passat a millor vida i els “vull”, que estaven condemnats a mort, hagin ressuscitat amb tanta força que han fet emmudir pares i pedagogs?

Doncs el que ha passat és que hem descobert –com si no hagués existit tota la vida!– el que anomenem “trauma infantil”, i que ens han dit que l’hem d’evitar. El que abans era formatiu ara és traumàtic, el que abans era una lliçó de bona educació, ara és políticament incorrecte. Se’ns recorda contínuament que als nens no se’ls pot contradir, no se’ls pot reprimir, no se’ls pot renyar i que Déu nos en guard que ens passem en les nostres atribucions d’autoritat –les quals semblava que ens pertocava d’exercir– com a pares o educadors.

Temps enrere, quan les famílies eren més nombroses, tot s’havia de compartir; des de la roba, que passava de germà a germà, passant pels llibres de text, que els més petits ja rebien ben rebregats i subratllats, fins a l’espai on s’estudiava i jugava, que solia ser la cuina o el menjador de la casa, sense que ningú no es fes nosa. Avui dia els nostres plançons han de tenir-ho tot nou de trinca, no fos cas que la frustració els fulminés –com un llamp en un dia de tempesta– si els vestim amb una peça de roba estrenada per altri o si els fem compartir amb un germà l’ordenador personal que tenen a la seva habitació, i que és el seu i la seva –l’ordinador i l’habitació– i de ningú més.

Després ens queixarem que els joves pugen egoistes i amb els valors equivocats. I com voleu que sigui altrament si és així com els estem educant? ¿Quines qualitats admirem tots plegats, avui dia –encara que sigui secretament–, de la nostra societat?: la competitivitat, l’enriquiment fàcil i l’individualisme del tot val mentre jo estigui bé. I ¿quins valors traspassem als nostres fills, consentint-los com ho estem fent? Doncs tots aquests, i ho fem quan els comprem amb regals perquè no ens maregin, quan els demanem que triïn carreres que “tinguin sortides” –eufemisme per guanyar més diners–, quan els fomentem l’individualisme no ensenyant-los a compartir res amb germans o companys i quan els mimem perquè no volem ser tan “autoritaris” com els nostres pares.
  
Hauríem de tornar enrere? Hauríem de tornar als mètodes educatius, sovint massa dictatorials, que nosaltres vam patir? No, esclar que no! Però això no significa que haguem d’anar-nos-en a l’altre extrem, suposo. Entre un “Això és així perquè ho mano jo!” o els consells educatius que ens dóna el cavaller de la Real Orden de Isabel la Católica, José Codina, en el seu Manual de urbanidad en verso, publicat fa una pila d’anys, i un “Reflexiona si ets prou madur, amb dotze anys, per tornar a les sis de la matinada, però si ho creus així nosaltres respectarem la teva decisió...”, que podem trobar, actualment, en els llibres d’autoajuda de teràpia familiar, hi deu haver un terme mitjà, oi?

Si no sabem posar límits acabarem demanant permís als fills per donar-los un germanet, per canviar de feina o, fins i tot, per comprar-nos una jaqueta de ratlles, no fos cas que desenvolupessin la síndrome de l’infant contrariat. Si no ens posem al nostre lloc correm el perill de ser tiranitzats pels nostres fills com alguns de nosaltres vam poder ser-ho pels nostres educadors, en la nostra infantesa.

Sí, ja sé que em direu que generalitzar és poc rigorós i fer-ne una caricatura encara ho és menys i que no es pot fer passar tothom pel mateix sedàs. Teniu raó, però, francament, crec que hauríem de dedicar una estoneta a pensar com volem que es comporti la generació que ens segueix. ¿O és que educar i ser educat està renyit amb ser lliure? Mal favor farem als nostres infants si no els donem pautes per comportar-se, per pensar, per actuar i per afrontar la vida en un món que hauria de ser de tots i no només dels que tenen més o criden més fort. Però, esclar, per dur-ho a terme, els primers que ens ho hauríem de creure som nosaltres.