Ara fa quaranta anys que l’escriptor mallorquí Blai Bonet (1926-1997) publicava la novel·la Mister Evasió (1969). S’havia donat a conèixer el 1950 amb Quatre poemes de Setmana Santa, i de seguida va ser considerat una de les grans promeses de les lletres catalanes. Home de camp, de família humil, i després seminarista amb una sòlida formació clàssica, va haver d’ingressar al sanatori de Caubet perquè se li desfeien els pulmons. D’aquestes experiències, i de renunciar a ser sacerdot, en va resultar un ésser delicat, hiperbòlicament imaginatiu, savi i burleta. El 1953, en publicar Cant espiritual, va aterrar a Barcelona, empès pels grans noms de la cultura catalana d’aleshores, que van fer el possible per facilitar-li una vida sana al Montseny, alhora que l’integraven a la societat barcelonina.

L’evolució de la poesia de Blai Bonet l’havia allunyat dels cercles de l’Escola Mallorquina. En arribar a Barcelona, doncs, ja se sabia que no era un poeta capellanesc, però potser ningú no esperava que aprofundís una mirada tan dura, culta i moderna sobre el món, sobre la vulnerabilitat dels éssers humans i sobre les nostres febleses. El 1956 va guanyar el premi Joanot Martorell amb la novel·la El mar (1958), una de les grans obres de la narrativa catalana, en què la mort dels joves tísics s’aparella amb la seva febrosa necessitat de viure. Però al marge de les temàtiques, Blai Bonet també es va caracteritzar per la incorporació a la nostra literatura dels corrents artístics i les solucions formals més innovadors. Aquesta aventura la duien igualment a terme, en paral·lel i cadascú per la seva banda i amb procediments diversos, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa i Josep Palau i Fabre. En conjunt tots ells es feien ressò del corrent de modernitat que havia començat com a mínim amb Baudelaire i que passava pels simbolistes, les avantguardes històriques i els diversos camins de la narrativa i el teatre del segle XX.

El conjunt de l’obra de Blai Bonet, amb la narrativa al capdavant –poderosament arrelada a les escriptures del segle XX–, segurament va fer que, amb els anys, a Barcelona tampoc no se’ls veiés del tot clar. És veritat que obtenia premis, editava, formava part de l’elit d’aleshores, però al mateix temps se li esgotaven les beques i els suports per poder viure. Va perdre la salut de nou, i el 1968 va haver de retornar per sempre a Santanyí, el seu poble. Tret de comptades excepcions –entre les quals destaca, com sempre, el gran crític Joan Triadú–, l’opinió majoritària el començava a trobar estrany i massa allunyat del lector comú. Cada nova obra seva era, efectivament, un pas endavant. Inicialment l’enamoraven els poetes castellans del 27, especialment Jorge Guillén, però després s’afegien a les seves preferències James Joyce, John Dos Passos, Gertrude Stein, William Faulkner, Virginia Woolf, els italians Pavese i Pratolini, l’existencialisme i Albert Camus, el desordre aparent del millor Céline, el Nouveau Roman de Robbe-Grillet, la narrativa morosa i densa de Michel Butor. Dit d’una altra manera: Blai Bonet tenia en compte el que d’essencial ha donat el segle XX en narrativa. Volia assumir tots aquests canvis, i aquesta voluntat, que és evident en tota la seva obra, en la narrativa determina el camí que comença amb El mar i passa per Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963), Mister Evasió (1969) i Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria (1972), a més dels diguem-ne dietaris Els ulls i La mirada (1974-1975).

Segurament l’obra mestra de Blai Bonet és El mar. Tanmateix, els autors cal considerar-los per l’evolució que fan i, en aquest sentit, no hi ha dubte que Mister Evasió és la columna vertebral de la seva narrativa. Tracta de religió, de marginació social, de formació, de cultura, de la vida social sota el franquisme, de la memòria i la realització personal a través de l’escriptura… Construïda com un collage de tècniques i textures diferents, amb un ús complex de la llengua que encara avui ens sorprèn, jugant amb els punts de vista narratius i menystenint l’estructura argumental decimonònica, Mister Evasió esdevé una referència obligada per entendre l’evolució de la prosa de l’autor, que culmina en els esmentats dietaris. I, tanmateix, aquesta i les altres obres en prosa de Blai Bonet han passat a ser considerades menors i prescindibles per una bona part del món universitari i per aquells que tenen la capacitat de crear opinió. És exactament el mateix que passa amb l’obra de Pedrolo, o de Brossa, a qui molts consideren uns autors sobrevalorats, i amb la producció teatral de Palau i Fabre. En el fons se’ls veu diferents, pertorbadors, i com que vénen a esgarrar els esquemes generals, no se’ls entén i fan nosa. L’any 1972, per exemple, Joan Fuster només esmentava de passada l’obra en prosa de Blai Bonet. A la Història de la literatura catalana de Riquer-Comas-Molas de l’any 1988 es despatxa l’evolució del narrador Blai Bonet amb poques ratlles i titllant-lo de gens precís i tendint a caòtic. Alhora, s’entronitzava de manera indiscutible el tàndem Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda, posant-lo exageradament per damunt d’altres autors les aportacions dels quals, si fossin visibles, dotarien la literatura catalana de la riquesa i la diversitat que realment ha tingut i encara té.

En fi, tot això per dir que, ens agradi o no, des del món universitari i des de les institucions, es difon a l’opinió pública una visió reductora del que hem estat. Si apliquéssim aquests criteris a les literatures o al teatre anglosaxó, francès o alemany, en resultaria una realitat diferent de la que avui coneixem. No existirien Dos Passos ni Woolf, no es diria gairebé res de Brecht, de Beckett, de Pinter o de Handke, si s’esmentés Gertrude Stein seria per definir-la com una pesada, l’obra de la Duras es veuria com un galimaties, de Céline es proclamaria que era un histèric insofrible, Thomas Bernhard no passaria de ser un vanitós egocèntric i monòton, Robbe-Grillet, un perfecte idiota…

Està per veure en quina posició queden Blai Bonet i els altres autors esmentats, en les futures revisions històriques. De moment sembla lícit que ens demanem quines són les raons profundes que, tant en política com en l’art, empenyen els catalans a veure’ns més petits del que realment som. Què en traiem de menysvalorar-nos i de forçar una lectura empobrida de la realitat tot posant en primer pla una versió simplificada de nosaltres mateixos? Que a les llibreries es vengui més Allò que el vent s’endugué que El paral·lel 42 de Dos Passos és més que comprensible; però, a la resta del món, a l’hora de fer un balanç històric, en principi no es tenen en compte els factors crematístics. Es pensa en gran, en cultura i en aportacions conceptuals. En canvi aquí solem practicar una mena d’evasió reductora i una desmemòria que ens fa volar mes baix del que les ales ens permetrien.