Alicia Sánchez-Camacho va arribar a la presidència del PP català amb un únic objectiu: “normalitzar” la presència del seu partit en els àmbits institucionals, culturals i comunicatius catalans. I ho està aconseguint. El seu tarannà simpàtic, conciliador i fins i tot ingenu està resultant un amortidor perfecte del discurs més dur del PP espanyol. Encara que a Sánchez-Camacho li hagin fallat algunes idees: l’anunci publicitari en què es comparava amb Barack Obama ratllava el ridícul; els jocs malabars amb el discurs radical d’Alejo Vidal-Quadras durant la campanya de les eleccions europees gairebé no se’l va creure ningú.

Però, en canvi, on sí que funciona el to de la nova presidenta del PP català és en la venda de Mariano Rajoy com un cap de cartell acceptable per als catalans. Ja fa dies ens anunciaren que Rajoy visitarà Catalunya de forma sovintejada fins a les eleccions al Parlament. L’estratègia que li va anar bé a Galícia, podria tenir el seu resultat a Catalunya, no tant de cara als comicis catalans, com en les eleccions espanyoles del 2012. De fet, amb tan sols tres o quatre diputats més a Catalunya, Rajoy podria entrar a la Moncloa. Per això, el líder del PP ha començat una campanya de seducció de les classes empresarials catalanes. Aprofitant el malestar generalitzat amb Rodríguez Zapatero, Rajoy es presenta com un candidat abocat al centre. La mostra més plausible de la nova “popularitat catalana” de Rajoy va ser l’exitosa visita del dia de Sant Jordi.

Qui el va escoltar, es va poder adonar que no ha canviat gaire el seu discurs. Però l’afabilitat del personatge –a anys llum de la petulància d’Aznar– té recorregut en el panorama electoral català. Amb una mica d’ajuda dels sectors econòmics que s’acabin afartant de Rodríguez Zapatero –i quan l’escull del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut ja sigui història– els populars poden començar a veure els resultats d’un PP semblant als anys de Josep Piqué, però sense Piqué.