Anar a Madrid a informar del que està passant a la comarca d’Osona és una experiència un xic surrealista. Però el cas és que la història d’aquesta comarca atrafegada –al costat d’un altre centenar de municipis– darrere un exercici de democràcia tan simple com el vot enamora qualsevol. Parlo de les consultes del 13 de desembre. Per què Osona? Perquè s’hi està portant a terme l’operació amb un rigor exquisit, seguint pautes internacionals, de manera que els resultats no puguin ser qüestionats enlloc. I per què Madrid? Perquè el món serà informat a través d’uns corresponsals que viuen una immersió perpètua en els brous que hi bullen. Cal contestar la intoxicació amb informació.

Total, que ja teniu en López Tena explicant, amb tecnologia i verb esmolat allò que es cou a Osona. Sorpresa: la receptivitat d’una colla nombrosa de corresponsals d’arreu. Havien sentit campanes d’Arenys i troben que aquest moviment pacífic és tan pintoresc com excitant. Tenen ganes d’entendre-ho i ganes de veure-ho. Pregunten encertadament i miren de lligar les respostes amb la imatge que els han donat de Catalunya: una comunitat que es queixa sempre i que té una descentralització que ja la voldrien altres regions europees. I que ara, ves per on, es planteja la independència. O que potser ara es planteja una cosa prèvia: que les preguntes no fan mal i que les respostes només emprenyen aquells que no estimen la realitat.

Madrid bull de rumors sobre la sentència del Constitucional. Diuen que serà una bastonada. Diuen que ja no pot trigar. Els periodistes espanyols, que també hi eren, volen lectures polítiques i pregunten si les consultes són la resposta al pomell de jutges que ens jutgen. Tot ajuda, diem, i tot és casual. Espanya ens està fent una infinita pedagogia.