Maragall
Els qui ens proclamem literàriament maragallians –de Joan Maragall–, pensem que l’Any Maragall ha de servir per demostrar-ne la vigència. Des del noucentisme programàtic es pensa més aviat que ha de servir per proclamar-ne la singularitat: una veu important, però sense continuadors. Jo crec que Maragall funda un corrent que travessa la poesia catalana fins als nostres dies i que el seu vitalisme ha alimentat veus posteriors i fins i tot actuals. Un corrent que practica i proclama la connexió directa entre la literatura i la vida. I, a més, té reflexions sobre el país que encara ens serveixen.

Espriu
De Maragall –i d’un formidable Joan Alcover– neix un fil roig de vitalisme literari que s’ha contraposat i ha completat la concepció més formalista, més normativa, més intel·lectualitzada de la literatura. L’alè vital de Maragall troba ressò en la poesia de Bartra o de Sagarra o d’Estellés. Fins i tot en la d’Espriu. En alguns casos, un ressò obvi: l’Escolta, Sepharad d’Espriu reprèn i actualitza l’Escolta, Espanya de Maragall. I també en Espriu, malgrat el mite de la impenetrabilitat de la seva poesia, la literatura té a veure amb la vida, no és un estricte joc amb paraules i idees. Parla de la vida, de la por, de l’esperança i de la mort.

Camps
I avui? Acabo de llegir l’últim premi Carles Riba: La mort i la paraula, de Carles Camps. M’ha semblat extraordinari. El poeta s’enfronta amb la malaltia i la por. Carles Camps procedeix d’una tradició no gens maragalliana, més aviat ve de Riba i de l’avantguarda. Però em fa l’efecte que, confrontat a les grans qüestions vitals, a les que aboca la malaltia, troba en Maragall, i en Espriu, una arrel i una referència. En el fons, dialoga amb el Cant espiritual maragallià i amb la poesia espriuana de la mort. No, no seria just commemorar Espriu i Maragall per desar-los en un calaix. Són vius. Serveixen.