Quants barcelonins votaran en la consulta que l’Ajuntament s’ha tret de l’eixample per decidir si la Diagonal ha de ser bulevard, rambla o diagonal? Quanta gent votaria a Cantàbria si un grup d’entusiastes decidissin cridar el poble a urnes perquè triessin entre mantenir-se dins Espanya o anar-se’n? El fet que milers de catalans, en uns percentatges que sempre fan més de dos dígits en cada municipi on els han convocat, hagin desafiat les apagades informatives i fins i tot la sensació de perdre el temps per expressar què volen que sigui el seu país no hauria de ser negligit ni amagat. Quan acaben les rodes de consultes centenars de milers de persones hauran fet evident una preocupació.

El PSOE i el Partit Popular solen reiterar amb rotunditat de fidel que hi ha coses que “no interessen els ciutadans” i n’hi ha que sí. N’haurien de dir almenys una que sigui capaç de mobilitzar tanta energia i tanta gent a urnes. Igualment, tots els que parlen de “ciutadania” amb una frivolitat que tira de tos també haurien de fer-s’ho mirar. Aquestes consultes no són ciutadanes? S’han de començar a respectar o els que voten no tenen drets civils? Pot agradar i pot no agradar, però Catalunya no serà igual després de totes aquestes votacions. Hi ha una voluntat popular que vol fer-se sentir. I això vol dir que el referèndum vinculant acabarà sent una realitat. Ciutadana o no.