El 13 de juny, a la nit, se sabrà el nom del pròxim president del Barça. En parlarem. I molt. Però algunes coses ja se saben ara.

Només fent inventari de les copes, el balanç esportiu de la presidència de Joan Laporta és impressionant i ja forma part del patrimoni del club. Però el comptador esportiu es posa a zero cada temporada, per no dir cada diumenge. I aquí hi ha hagut decisions valentes que perduraran en el temps i que han omplert alguna cosa més que vitrines.

Fa unes setmanes, en el desplaçament a Jerez, un barcelonista andalús va acostar-se a Laporta i li va demanar que no s’oblidés dels aficionats espanyols que estimen els colors blaugranes. L’anècdota va ser reproduïda per tots els canals de televisió. De forma intuïtiva –i amb tota la desesperació que genera la bona fe– el seguidor li reclamava que el Barça no fos un club català, sinó espanyol. Però s’equivocava d’època. Ara al Barça ja no li cal passar pel vell transvestisme nacional, pel regionalisme petit que li conferia una identitat domèstica per jugar amb el Xerez, i una altra, superior, per enfrontar-se al Manchester o al Juventus. Aquell aficionat andalús no havia entès que el FC Barcelona ja no necessita adoptar la seva identitat per sobreviure, perquè es tracta d’un club català que es projecta al món, i aquest és un camí d’una sola direcció.

Per tant, sigui qui sigui el pròxim president, mantindrà –n’estic segur que de bon grat– el criteri que ha contribuït a fer que el Barça hagi passat de ser el segon club espanyol a un fenomen de masses d’àmbit mundial. És l’escala que pertoca a una entitat que, guanyant o perdent, aplega simpaties a tots els continents. I, per tot plegat, el 13 de juny serà una data important per al club, però secundària per a un país que, al capdavall, potser no està tan lluny de l’èxit com ens pensem.