El 15 de setembre, gairebé dos mesos després de l’escorcoll policial del Palau de la Música arran d’una querella presentada al juny per la fiscalia contra el seu president, l’acusat Fèlix Millet va enviar al jutge una carta autoinculpatòria. En l’escrit, facilitat també a algun diari, Millet es penedia d’haver sostret per al seu benefici personal –com ara viatges familiars a paradisos llunyans– 3,3 milions d’euros dels comptes del Palau. A més, hi implicava l’altre acusat, la seva mà dreta Jordi Montull, amb qui es repartia beneficis al 80%/20%. No era un gest innocent. La confessió de Millet perseguia atenuar les greus conseqüències penals dels seus actes i, potser, frenar la investigació. Per exemple, desviant l’atenció de la retirada en efectiu de 9,88 milions d’euros més, segons sosté el fiscal en la querella per apropiació indeguda, malversació de cabals públics i falsedat documental.

Aquesta va ser la primera trampa de Millet en la seva estratègia de defensa: aparèixer com algú penedit del seu “error”. I, per bé que no ha aconseguit de ple el seu objectiu –les proves de l’immens saqueig creixen dia rere dia–, ara com ara només ha respost davant del jutge d’una part de l’espoli: els 3,3 milions d’euros que admet haver robat. I ha pogut continuar en llibertat –el jutge només ha acordat retirar-li el passaport–. Això, de retruc, ha obert un enfrontament sense precedents entre la judicatura i la fiscalia, que, com la resta de l’acusació, exigeix l’empresonament immediat de Millet per risc de fuga o destrucció de documents, cosa que ja hauria fet.

La segona trampa de Millet és tot un clàssic: escampar la sospita sobre tothom qui ha tingut tractes amb ell en virtut del càrrec que va ocupar anys i panys a la institució: els governs, els partits i les principals empreses i entitats financeres del país, que han contribuït al sosteniment del Palau que ell i només ell ha espoliat. “No diré noms per no comprometre ningú”, va deixar anar al jutge. Això, i les seves relacions amb fundacions polítiques, singularment la Trias Fargas de CDC, no prou aclarides públicament pel mateix partit, han generalitzat el dubte i han alimentat una espiral de crispació política. Enmig de la confusió, el fet és que l’únic presumpte delinqüent continua a casa seva llegint portades i seguint els noticiaris.