En aquest país hi ha gent que demana respecte per totes les sensibilitats. Incloent-hi l’espanyola. Hi tenen tot el dret. Qui és espanyol i se’n sent ha de poder fer-ne ostentació. Com qui és vegà. Però l’exigència, lògica quan s’aplica a qualsevol altra tendència, amaga una doble trampa. En primer lloc, la reivindicació espanyola és negacionista. Si hi ha nació espanyola, no n’hi ha de catalana. Reivindicar la primera sol voler dir negar la segona. Voler-la arrasar. En segon lloc, hi ha la força i la repressió que l’acompanyen.

El Codi Penal espanyol, des de la Llei de Jurisdiccions, sempre ha estat duríssim amb la sensibilitat nacional catalana, que sovint ha d’esdevenir discrepància per sobreviure. Només cal tenir present les dues dictadures que vam patir en el segle XX. Primo de Rivera i Franco es van assentar i consolidar contra aquesta sensibilitat. L’actual legislació penal també inclou la figura de les ofenses nacionals. El negacionisme corrosiu i la repressió penal demanen respecte. Aquesta és la categoria. L’anècdota va ser la pantalla de Terrassa, que tractava aquest país com una colònia i aquella ciutat com un casino. Els discrepants li van botar foc. Greu error. Podien haver fet molt de mal. I la discrepància ja havia guanyat quan l’ostentació espanyola només havia aplegat 200 seguidors.