El consell executiu de la Generalitat va donar ahir llum verda als avantprojectes de llei que estableixen la divisió de Catalunya en set vegueries i la recuperació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Són dos projectes d’amplíssima transcendència política i incidència territorial i social que podran ser aprovats previsiblement abans que es tanqui la legislatura. Dos projectes de gestació molt complexa desencallats gràcies a la intervenció in extremis del president de la Generalitat. José Montilla ha hagut de trobar l’equilibri al govern amb els seus socis d’ERC, principals impulsors de la iniciativa –d’aquí que el president comparegués ahir amb el conseller Ausàs per visualitzar l’acord–, i amb una part molt significativa del territori, on continuen oberts, com fins ara, diversos focus de contestació.

També l’oposició de CiU i el PP ha expressat el seu rebuig per l’absència de consens previ. I és una incògnita la resposta de Madrid, on s’hauran de reformar almenys dues lleis estatals per poder tirar endavant la reforma. Són molts els dubtes que s’hauran d’anar aclarint en la tramitació del projecte. No és clar com s’evitarà el risc de duplicar estructures administratives. Ni tampoc el calendari d’aplicació, malgrat la gradualitat que el govern ha intentat estructurar en tres fases, a partir de la transformació de les quatre diputacions en consells de vegueria un cop s’aprovi el projecte al Parlament. Després es desplegarà en paral·lel a les reformes que requereix de les lleis estatals. Hi ha dubtes també sobre la definició de capitalitats. Però el canvi permetrà descentralitzar l’administració de la Generalitat i superar el model de les diputacions, com fixa l’Estatut.

De quatre diputacions es passarà, doncs, a 7 vegueries: Barcelona, Girona, Camp de Tarragona, Lleida, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Alt Pirineu i Aran. Aquesta serà la nova organització territorial del país. Per això no és exagerat qualificar d’històric l’impuls donat ahir a un procés d’extraordinària complexitat. És un pas endavant que hauria de ser irreversible per poc que la tramitació parlamentària qualli en un acord ampli amb tots els partits i encaixi algunes de les aspiracions del territori, sabent que l’acord al 100% serà impossible.