Francesc Serés és un dels escriptors que més m'han captivat darrerament. Els seus últims llibres són una petita meravella per a aquells que vulguin no només gaudir d'històries captivadores sinó recrear-se amb una forma preciosa i precisa d'escriure. En el seu darrer Contes russos hi trobem Enciclopèdia russa, un conte tan amè com versemblant sobre el feixuc procés de renovació de l'enciclopèdia universal soviètica. Amb paraules com laringe, gola o nas, el procés de redefinició no implica un risc excessiu. En un estat com el soviètic, en canvi, actualitzar conceptes com economia, socialisme o dèficit implica, aquí sí, córrer un risc elevat. El resultat, en el conte de Serés: les definicions d'aquests termes mai canvien. Segueixen sent exactament les mateixes que les de la primera edició, la de l'endemà de la Revolució.

En els estudis socials aquest debat, conegut com el d'agència i estructura, ha tingut molt de recorregut i s'ha plantejat de la següent manera: quan, en una societat, es produeix el canvi i quan no? Dit d'una altra manera: sota quines circumstàncies l'agent pot transformar la realitat que l'envolta i quan és l'estructura la que, com en el conte de Serés, engoleix l'individu perquè res canviï? Des de l'angle polític, el debat es pot traslladar al dels atributs del lideratge o al de la capacitat real de transformació de les estructures de poder. Qui transforma a qui: el polític a l'entorn o l'entorn al polític? Dos exemples. És la cartera del ministeri de Defensa la que fa brollar inadvertidament de la boca un ¡viva España! o és la ideologia pròpia? Són les preocupants estadístiques de l'atur les que fan redescobrir l'amor a la terra o és una veritable vocació de servei al partit?

L'historiador Santos Juliá exemplificava aquest debat fa poc sota una defensa, soterrada, del règim autonòmic. Són les mateixes estructures de poder autonòmiques, deia, les que han reconvertit molts polítics locals a la defensa de l'Estat de les autonomies. La generació d'estructures burocràtiques i de poder, deia, ha fet la funció de transformació ideològica. D'aquí surten una bona colla de nouvinguts al regionalisme càntabre, asturià, canari o aragonès, per esmentar-ne alguns. Regionalisme difús o en estat pur, tant se val. Paradoxalment però, per al cas català, l'efecte produït ha estat el contrari. És l'experiència del poder o, per ser precisos, de la manca d'efectivitat d'aquest, la que ha convertit molts polítics autonòmics a un nacionalisme més o menys radical. Un desencantament que, poc podem dubtar-ne, pot veure's impulsat gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional i al tancament del procés estatutari.

I aquí tornem al debat de l'agència i l'estructura amb una reflexió sobre la nova campanya dita del canvi real. Si les estructures canvien o es tornen inservibles per al propòsit marcat; si el projecte catalanista se segueix construint sobre la ficció que res ha canviat, té sentit parlar de canvi sense canviar-nos a nosaltres mateixos o el nostre projecte? Podem seguir fent voleiar la bandera del canvi com si el simple ús del mot fos capaç de transformar el nou context? Molt em temo que és la realitat la que acaba imposant-se. La que despulla el canvi de la seva aura totèmica per deixar-lo a l'altura del simple recurs propagandístic.

La situació política actual s'assembla més aviat a la recreació soviètica de Serés: deixar-ho tot ben igual fins que, arribat el dia, un lleuger cop de vent faci caure el castell a terra. I amb ell, és clar, tots els seus dirigents.