Hi ha una màxima que fa: “Divideix i venceràs”. ERC és una formació política que des del seu naixement, devers el 1931 quan Macià va apadrinar la Conferència de les Esquerres Catalanes, ha integrat una pluralitat de sensibilitats. Totes amb un denominador comú: esquerra, república i sobirania nacional. Aquest ADN és el que va portar Macià i Companys a liderar una força que va resultar hegemònica des de la seva fundació fins al final d’una guerra que no només va malbaratar els anhels d’una generació de catalans sinó que ens va condemnar a travessar un dels episodis més foscos de la nostra història.

Allò que representa Esquerra ho tenien present les autoritats que comandaven la Transició quan van celebrar uns primers comicis, el 1977, en què només van vetar la participació d’ERC, fins i tot el demonitzat PCE va passar el sedàs. ERC, i no pas per casualitat, en va ser l’excepció. I això, malgrat que la infraestructura política de l’esquerra independentista estava sota mínims a causa de la incautació de béns, de les prohibicions, però, sobretot, de l’exili i la repressió.

Avui, 30 anys després, disposem d’una organització sòlida, amb implantació a tots els Països Catalans. També al País Valencià i especialment a les Illes, on fins i tot hem aconseguit ser al Parlament i al Govern Balear. I si bé som conscients que hem consolidat l’organització, també sabem que ens cal ser més forts. Per això el recent gest de Josep-Lluís Carod-Rovira és un pas endavant encoratjador, que difon un missatge que els nostres adversaris polítics –delerosos de veure una Esquerra fragmentada, mirant-se constantment el melic i consumint energies portes endins– temen perquè saben que junts sumem. Només cal observar com es magnifiquen les discrepàncies internes, com alguns partits s’afanyen a sucar-hi pa, com es posa en qüestió l’única direcció política del país escollida per sufragi universal.

Quan encara escolto objeccions interessades a la democràcia interna d’Esquerra no puc evitar de mirar l’arc parlamentari per constatar que, a banda i banda, no hi ha ningú que pugui exhibir processos com el nostre. Ara bé, una cosa és debatre i l’altra capbussar-se en disquisicions sense fi que evidencien un dèficit democràtic per part de qui es mostra incapaç de digerir els resultats. És a la direcció, avalada per la militància, a qui correspon governar la nau. Una empresa gens fàcil si tenim en compte tots els reptes que hem d’afrontar i les forces que malden per fer-nos naufragar. Una empresa que resulta bastant complexa si hi ha qui no només no col·labora en una bona navegació sinó que s’esforça per obrir vies d’aigua.

ERC està determinada a avançar, guanyant terreny per l’esquerra i restant gruix al sucursalisme. Fins a aconseguir una majoria social disposada a trencar amarres amb Espanya, per posar rumb al nord, a Europa, amb veu pròpia en el concert de les nacions de la Unió Europea. Sense oblidar que hem de donar resposta als reptes immediats del país: la crisi, el finançament o les infraestructures. O les mateixes eleccions europees que afrontem amb un gran candidat, l’Oriol Junqueras, i sumant a la candidatura la quasi totalitat de les esquerres nacionals de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans.