Aquest gener, el professor de la Universitat de Nova York Nouriel Roubini, un dels pocs economistes que van predir la crisi financera, advertia al Fòrum Econòmic Mundial de Davos i en un article al Financial Times que la caiguda d’Espanya seria un desastre per a la zona euro, i que per evitar-la calia un pla de consolidació fiscal creïble amb retallades dràstiques de la despesa pública en lloc de pujades d’impostos, per aconseguir una devaluació interna mitjançant baixades salarials i reformes estructurals generadores de competitivitat. Bé, el pla ja és aquí. Tard i malament, però inevitable.

Podem lamentar-nos per les oportunitats perdudes en temps de bonança econòmica, pels enganys repetits del govern espanyol i del seu president, Rodríguez Zapatero, negant l’existència de la crisi durant mesos, per les mesures equivocades preses en els més de dos anys que han passat des de l’esclat de la crisi, però això no canviarà la necessitat de l’ajust dràstic. I la forma més ràpida i indolora de reduir la despesa pública en un moment en què l’atur a Espanya ha superat la barrera del 20% (i en què a Catalunya frega el 18%) és la retallada salarial dels funcionaris, que haurem d’intercanviar seguretat per sacrifici monetari.

És evident que algunes de les mesures que s’han defensat aquests darrers dies, com la de la supressió dels ministeris espanyols amb competències traspassades a les comunitats autònomes, són totalment raonables i fa anys que s’haurien d’haver pres. De fet, en alguns casos hi ha ministeris, com el d’Habitatge, que no s’haurien d’haver creat mai. Però d’un dia per l’altre, ni es poden despatxar tots els funcionaris d’aquests ministeris, ni suprimir moltes de les seves partides de despesa. En tot cas, aquesta és una de les reformes del sector estatal espanyol que cal abordar de seguida. Quin sentit té mantenir ministeris sencers dedicats a matèries respecte a les quals no tenen competències?

Una altra de les reformes que s’haurien hagut de fer és la del mercat de treball. Ara fa un any, cent economistes prestigiosos signaven un manifest on advertien de la necessitat ineludible d’acabar amb la dualitat laboral. La diferència entre l’elevada protecció dels contractes indefinits (45 dies per any treballat en els acomiadaments improcedents, de les més altes de l’OCDE) i la baixa indemnització dels contractes temporals (8 dies de salari per any i a vegades res) ha generat un mercat dual, amb una taxa de temporalitat excessivament elevada (30%), col·lectius desprotegits i una baixa utilització del treball a temps parcial.

En temps de crisi adquireixen proporcions més grotesques les inversions de nou-ric fetes en temps de bonança. La inversió faraònica de l’AVE a l’Estat espanyol, amb una estructura radial al voltant de Madrid i connexions amb punts de baixíssima activitat econòmica, ha estat una de les decisions econòmiques més ineficients preses els darrers anys. Quina diferència amb una via de mercaderies que connectés l’eix mediterrani (que acumula el 40% de les exportacions de l’Estat) amb Europa, inversió molt més barata i rendible.

Ara fa quatre anys, en un casament a Valladolid d’uns companys de doctorat, la família francesa del nuvi em preguntava astorada qui compraria tots aquells pisos i cases. Els afores de la ciutat eren plens de projectes immobiliaris a mig fer, d’urbanitzacions d’adossats i d’edificis de pisos al bell mig dels camps de blat, sense nuclis urbans, ni serveis, al mig de l’erm de la Meseta castellana. La resposta dels vallisoletans: l’arribada de l’AVE farà que gent que treballa a Madrid visqui a Valladolid. No hi he tornat per veure quants d’aquells pisos segueixen a mig fer, ni quants estan encara en venda, però les proporcions de l’esclat de la bombolla immobiliària viscuda estan en línia amb la magnitud que la bombolla va adquirir a l’Estat espanyol.

En aquest marc, i malgrat que a Catalunya hi ha sobreviscut amb moltes dificultats una estructura productiva pròpia formada per petites i mitjanes empreses orientades a l’exportació, ha estat impossible bastir un model econòmic propi. La dependència política ha arrossegat el país al projecte espanyol de nou-rics, i molts catalans també hi han participat directament.

Però de les grans crisis també en sorgeixen grans oportunitats. A Catalunya hi sobreviuran aquells projectes empresarials que van fer el que tocava en els anys de creixement i que ara estan resistint gràcies als mercats exteriors. S’obre també la possibilitat d’afrontar amb realisme les reformes del sistema educatiu necessàries i les reformes del sector públic que el facin més eficient.

Per a algunes d’aquestes polítiques es disposa d’instruments propis, però per a moltes altres, les competències segueixen en mans de l’Estat. S’obre, però, una oportunitat política: una Espanya amb risc d’argentinització està contribuint a obrir els ulls a molts ciutadans d’aquest país, i el viratge del catalanisme cap a l’independentisme ja ha passat a ser un fenomen demoscòpic que ni la premsa més reticent pot obviar.